Isard El Sheik

Bond, Pi Bond

2010-03-06T11:50:00.004+01:00

I keep on posting about Chemistry in
Bond, Pi Bond

I'm waiting for you there!

El Dirham de Cristall

2009-12-05T13:17:00.002+01:00

Els comentaris d'economia i relacionats els continuo a El Dirham de Cristall

Entrevista a Tagores: El lado oscuro de la economia

2009-11-04T17:25:00.004+01:00

En Joan Tugores és Catedràtec d'Economia de la UB. En aquesta entrevista presenta el seu llibre, El lado oscuro de la Economia, que no he llegit, però dóna algunes pincellades interessants sobre el paper - passiu, incomprensiblement - de l'estat respecte la poca predisposició actual dels bancs al crèdit emprenedor. També apunta que quedar-nos en creixement nul o negatiu quan comencin a pujar els tipus d'intere`s en el BCE no és necessàriament negatiu (haig de reconèixer que aquest no l'he entès...).

Entrevista Marc Vidal al Singulars

2009-11-04T15:43:00.008+01:00

Aquesta és l'entrevista d'ahir d'en Marc Vidal al Singulars. En Marc Vidal és un emprenedor i blogger, a qui val la pena escoltar i llegir, és un tipus crític amb les raons d'unes estructures socials, polítiques i econ`miques que cada vegada és més evident que són caduques. La crisi de fons potser és aquesta, en Marc hi posa fil argumental.

Hi afegeixo la seva columna d'avui a El Confidencial ,
i em quedo amb la seva darrera frase, de la que faig ressó: Perquè aquí ningú es queixa?

Reactor materials

2009-10-28T23:11:00.001+01:00

The material of chose for the chemical reactor is crucial. In the lab, most of time we perform the reactions in glass reactors. Also during the scale up the most common choice is glass. There are several reasons for that choice: glass has excellent chemical resistance, smooth so allows easy stirring and it is also easy to clean.

For large systems, glass-lined steel units are common. The inner glass layer of a steel vessel is mecanically resistant and incorpores the advantages of the lab glass reactor (with the exception of visibility).

In spite of its advantages, it has obvious limitations. It's relativelly fragile, has low thermal conductivity, which can make it less safe than metallic reactors in large scale exothermic reactions. It is also advisable not to expose it at large temperature differentials (with the exception of borosicilated glasses). A rule may be de 50ºC rule for glass-lined steel, ie., not expose it to 50ºC variation in relativelly a short period of time so to preserve it from cracking or separation from its metal substrate.

Metal reactor vessels are often emploed. Several metallic materials are available, being the choice dependent on the use intended. 316 stainless steel is possibly the most common. Is durable, has excellent heat transfer characteristics and meets any temperature or pressure requirement.

Where acid are employed, Hastelloy is usually the choice. Is a more expensive, highly chemically resistant nickel alloy.

A very interesting general lecture on the topic of scale up, including reactor materials: www.pprbook.com

Seryne-Hydrolase mechanism

2009-10-27T23:11:00.000+01:00

The so far commonly accepted seryne-hydrolase mechanism for hydrolitic reactions is an exemple of how enzymes works.

During the course of the reaction, any type of chirality in the substrate is recognized by the enzyme, which causes a stereochemical preferent pathway. The value of this discrimination is a crucial parameter since it stands for selectivity.

Being the nucleophile of the scheme water (hydrolysis), alcohol (acyl transfer), amine (ester aminolysis) or hydrogen peroxide (peracid formation).

Jacobsen-katsuki epoxidation

2009-10-26T07:33:00.000+01:00

In this interesting paper (Helvetica chimica acta, 2009, 92, 623-628), the difficulty of the epoxidation of terminal olefins by the Jacobsen-Katsuki epoxidation is discussed and slightly improved by slight modifications in the procedure. The modifications are basically on the promoter of the reaction. The dependence on the solvent is also clear. Although it is interesting, a lot of things remain unclear on this reaction and further improvements are needed for difficult (terminal) olefins as styrene.

Drive

2009-10-25T13:25:00.004+01:00

Escric avui empès per la casualitat, és a dir, aquella percepció de la realitat que l'atzar treu a la llum. En el post d'avui són tres els factors que conflueixen a una mateixa percepció, el significat de la paraula del títol.

(1) He estat escoltant compulsivament la cançó Drive al Youtube, una versió en directe que hi ha penjada, dels REM, trobant del·lit especialment a la lletra i l'actitut especialment estoica d'en Michael Stype, Drive és impuls en anglès, entès com la voluntat per aconseguir una acció, allò que t'impulsa per a aconseguir la fita, aquell puntet de pebre vital a través del qual saps que estàs enganxat a la cerca de l'bjectiu.

(2) Sortint del cine, de veure El Secreto de tus ojos, el protagonista vol seguir la història que alguns anys enrera va quedar aturada en els arxius del jutjat on treballada. Retroba el drive per continuar tirant del fil, però retroba alguna cosa més: el fet de viure muntat sobre el drive li dona l'energia per voler més, en aquest cas, ara s'atreveix a afrontar els ulls de la dona que ha estimat durant 25 anys sense atrevir-se a mostrar-li. El drive és contagiós, i no només entre persones sinó que sembla que puguis modificar l'actitut pròpia de manera que si ho fas en un aspecte els altres s'en veuen influenciats.

(3) Aquest ja fa dies que em balla pel cap, però havia perdut l'esma per escriure d'economia i política, estic una mica decebut. El tercer punt és l'acció de govern, especialment l'espanyol: un govern que nega la crisi fins que ja no pot ocultar-ho més per ves a saber quin motiu de pudor antropològic, un govern que es diu progressista però que traeix els propis principis (pujar impostos a totes les capes socials - l'IVA és per tothom, especialment per rendes mitjanes i baixes, en percentatge -, salvaguardar la fiscalitat de les sicav, afavorir la inmovilitat de la gent continuant subvencionant compra d'habitatge inflat sobre el lloguer, continuant gravant més la renda del treball que la renda del capital, torpedejar l'R+D+i en la línia de flotació, financiar extensivament empreses de competitivitat qüestionable i data de caducitat propera en contra d'empreses per nèixer amb capacitat de major prouctivitat... Pan (seco) para hoy, hambre para mañana, i el mañana és ja, ara que començaran a pujar el tipus d'interès des del BCE). Drive. Contraposat al talante, drive és allò que ens impulsa a fer, de vegades fora del nostre fer habitual, però que és necessari. Els progrés requereix del drive, de prendre accions valentes, d'afrontar... Els progressistes haurien de ser així en moments difícils, el govern d'aquest país no ho és.

Entrevista al Pascual-Leone al Singulars

2009-10-12T00:26:00.007+02:00

El nostre cervell veu només allò que li diem que vegi, gràcies a això ens podem focalitzar, però la informació que li arriba és molt més gran, i la tenim allà, al cervell, esperant a que la processem de forma conscient, o no. Podem haver-ho vist, no haver-ho assumit de forma conscient, però continua estant allà.

La disertació d'en Hugh sobre el moment de l'economia espanyola

2009-10-11T23:13:00.005+02:00

L'Edward Hugh diserta sobre els motius que ens han dut a la crisi, aprofondint en el cas espanyol, amb pincellada inclosa sobre el motiu final de la pujada d'impostos. En resum: L'atur arribarà per setmana santa de 2010 al 25%, la productivitat espanyola no para de caure i el dèficit de la balança externa és un desastre. El govern ZP s'ha vist obligat a pujar impostos perquè des de Bruseles no el deixen endeutar-se més. Sobre la bombolla inmobiliària a Espanya: El 2007 va deixar de permetre l'emisió de les cèdules hipotecàries, un mecanisme que permetia l'endeutament a la carta, fet que acaba punxant la bombolla, una bombolla que apareix anys enrera, en els temps en que el diferencial de inflació i el tipus de interès feia que els diners als bancs no eren rendibles, a la renda variable tampoc (per la caiguda de les borses per la bombolla de les tecnològiques fa uns anys), i per tant el capital busca alternatives i troba el totxo.

En fi, per pensar sobre la realitat del país.

Cu effect on Fe catalyst

2009-10-09T23:45:00.000+02:00

The use of Fe based catalyst in reactions that tipically are in the field of Pd chemisty has been logically subject of a great interest in recent years. Potencial toxicity and higher costs are obvious drawbacks for the use of Pd instead of Fe, so the idea is very interesting. I first conscienciously heard of this in last june in ChemSpecEurope Barcelona, in a lecture by Bedford, at Bristol, and had it in mind to check it next time I’ll face a catalytic coupling or a Heck reaction.

A few days ago, however, a very interesting comment appeared in OPRD quoting a paper from Buchwald and Bolm (Angew.Chem.Internat.Ed.,2009,48,5586) where Fe was used as catalyst in a coupling reaction. Interestingly, the reaction performance negatively correlated with the purity of iron (the impurities are meant to be other metals, such as Cu). In the same Angewandte number (Angew.Chem.Internat.Ed.,2009,48,5691) Bolm showed that coupling reactions can behave quite well in the presence of Cu, even at ppm levels, indicating that the actual active species could very well be Cu-based instead of Fe-based.

Desavantatges de sortir de la crisi els últims

2009-09-07T22:09:00.005+02:00

Aquests dies des del govern s'afirma que Espanya no sortirà més tard de la crisi que la resta de països de l'Eurozona. No és un tema menor.

Sembla que els indicadors de recuperació comencen a ser clars. La borsa ha arribat a un punt impensable fa uns mesos en aquest període, i si arriba una correcció, sembla difícil pensar en nivellsde la primavera.

El risc és inflacionista: el preu de l'or puja al mateix temps que la borsa i el petroli es manté a nivells relativament baixos. La mescla pot indicar perfectament un potencial increment a futur proper de les matèries primeres i un increment de la inflació. De fet, continuar imprimint diners i posant-los en el mercat és una forma de compensar-la. El pèndol ha passat des de l'amenaça deflacionista a tot el conrari si es deixa d'actuar des dels organismes.

Això pot fer que els països europeus que siguin més ràpids en sortir de la crisi, aquells amb l'economia més diversificada i competitiva (França i Alemanya) marquin la tendència dels preus de matèries primeres i preu del diner (els dos a l'alça). Els països que arribin més tard tindran el problema de fer els darrers mesos amb gasolines més cares, i potser amb diner menys barat. Una fiscalitat agressiva sobre les gasolines encara pot fer-ho més difícil.

L'atur encara no ha tocat fons, moltes empreses encara no s'han redimensionat per ser competitives i hauran d'acabar fent-ho ben aviat.

L'habitatge encara ha de baixar més. És possible que hi hagi algun trimestre bó, coincidint amb les primeres dades de sortida de la crisi. Potser, si realment no triguem molt a sortir de la recessió, els bancs podran acabar aguantant les inmobiliàries i contenir la caiguda de preus, però el sunami inflacionista no afectarà la mateixa manera l'habitatge que a la resta de preus, de manera que la rebaixa important pot ser aquesta: els preus es mantindran en un entorn inflacionista.

En fi, això és el que veig des de la meva bola de cristall, ben conscient de que inventar costa poc i que la realitat, multifacctorial i esmunyidissa, és complexa de seguir, i canvia molt ràpidament.

Sistema sanitaris a US

2009-09-01T07:44:00.005+02:00

Si hi ha una protesta de pagesos oferint fruita a preu de cost, tots entenem que la gent vagi a comprar. Si hiha una fira de teatre gratuïta i ens vé de gust, tots ens mirem d'apuntar.

Us imagineu un hospital de campanya muntat en un poliesportiu durant uns dies per oferir mamografies, vacunacions familiars i altres serveis sanitaris gratuïts que provoqui cues i aglomeracions? Sí, a US: http://www.independent.co.uk/news/world/americas/the-brutal-truth-about-americarsquos-healthcare-1772580.html

Los ojos de Ariana.

2009-08-30T10:57:00.005+02:00

Afganistan. L'home jove puja a l'arbre, el vell es recolza al bastó i li diu que ja es pot entossudir, que el farà baixar quan vulgui. El jove s'en burla. Quan vulgui, insisteix l'avi, et faré baixar de tres puntades de peu o abans. El jove accepta la juguesca. L'avi s'acosta i fa una puntada de peu a l'arbre. Res. El jove riu. L'avi fa la segona puntada de peu. Res. Més rialles. En això que l'avi mira al cel i gira cua, tornant caminant lentament cap el poble. Ei! crida el jove. L'avi es gira: He dit quan vulgui, i tinc tot el temps del món.

Ariana, el nom antic d'Afghanistan, porta burka. La seva gent està dividida entre el feudalisme i l'esperança de retornar un dia a gaudir de la llibertat de l'humanisme, aquella en que les dones no s'hagin d'amagar per sortir a comprar, puguin aprendre a llegir i a mirar als ulls als homes. La realitat és, encara, un feudalisme terrible que es manté a punta de punyal per part dels talibans, i a base de corrupció i suborns per part dels que haurien de dur l'esperança. Els ulls d'Ariana no paren de plorar.

http://www.losojosdeariana.com/

Sanhiro, Natsume soseki

2009-08-20T15:56:00.006+02:00

La mujer le dirigió entonces una larga y serena mirada, y cuando habló lo hizo con la mayor calma:
- Es usted todo un cobarde, ¿lo sabe?
Sanshiro se sintió como si le hubieran arrojado contra el andén y le hubieran pateado el hígado.

Soseki és l'escriptor estandart de l'era Meiji (1868-1912), i aquesta és una novel.la escrita el 1908, fa cent un anys. De totes maneres, tot i la distància, tant cultural com en el temps, hi ha punts que es mantenen vigents, com acostuma a passar amb la bona literatura. Malgrat aquell aire melanconiós de la literatura de l'època, passat pel tamís japonés, trobo un cert aire de precursors de la gran literatura occidental de la primera meitat de segle, Boris Vian, Miller... possiblement per això és un dels escriptors japonesos admirats per Murakami.
La novel·la descriu el viatge d'un noi de poble a Tokio, on va a passar el seu primer any de universitat, amb el cap ple de perdals i amb els ulls ben oberts. Les peripècies d'en Sanshiro permeten intuir una societat japonesa en un canvi profund en els seus valors.

La Reina al Palau dels Corrents d'aire, Larsson

2009-08-15T13:24:00.003+02:00

La tercera entrega de la trilogia no deceb en absolut. Si la segona part s'em va fer pesada al principi fins que comença l'acció, aquesta no. Nous personatges, noves situacions i estratègies, però la mateixa velocitat d'acció, descrita amb precissió, i aquell elixir de contemporaneitat, d'ajust a una realitat tan esquerpa però exacta, que dona a les novel·les de Larson aquell punt d'apropament universal. Molt bon thriller.

Man in the dark. Auster

2009-08-07T14:48:00.000+02:00

As the weird world rolls on. Potser sí, que el pas dels anys donen la perspectiva adequada, la conciència del risc, que permet avaluar-lo abans de prendre una decisió. O potser és la soledat que en deriva, obligada pels supervivents, el premi no assolit dels que han quedat pel camí i en el record. I potser és des d'aquest púlpit que l'Auster ens reclama l'atenció sobre la bipolarització política com a factor de risc latent. Potser no només a USA, a jutjar pels comentaris de la Cospedal, PP, en les notícies d'avui... L'extrany món va rodant.

L'apalancament del canvi

2009-07-28T23:27:00.007+02:00

Dos arguments per pensar que la crisi pot ser llarga, per la repercusió que tenen sobre el consum.

1. Els bancs no donen crèdit, no els cal, poden tenir beneficis posant els diners que reben del BCE prop del 4% en deute públic ( ref) sense risc, en un moment en que el tipus del diner està a l'1%. Això per mi vol dir inmovilisme, a veure-les venir.

2. L'habitatge encara està sobrecomprat, encara s'ha de veure la baixada forta: hi ha excés i els preus de la vivenda de primera mà per baixar, encara( ref).

Per tant, la sortida de la crisi no ha de venir pel consum sinó de noves maneres de generació i interpretació de la riquesa. Noves tecnologies, retorns de les inversions en ciència i energies renovables, relacions financeres globals... i també una nova manera de veurens en el món, potser moure'ns més, canviar més sovint i més ràpid... Un nova circumstància ens espera, les regles bàsiques a les que ens havíem acostumat fins ara ja han canviat.

Màxim atur i màxims a la borsa. És compatible?

2009-07-27T22:39:00.004+02:00

Les borses estan a uns valors que creia inimaginables unes poques setmanes enrera, més que res perquè les dades de l'atur són negatives, i no crec que puguin compensar alguns valors més positius d'algunes marques, sobretot les vinculades al sector financer. Penseu que l'atur alt té incidència negativa en el consum, que genera un 70% del PIB. Així, l'efecte dels ajuts es nota ara? Pot ser, però si és així no ha de tardar gaire a dissipar-se l'efecte de les bombolles dels ajuts. Ara bé, l'aspecte tècnic del rebot és espectacular, ja que ha canviat la tendència. Realment ha de tornar a caure? o veurem una extranya recuperació del sector financer amb un atur impossiblement baix? això en termes històrics no sembla possible... o sí? Continuo pensant que no, que el rebot és púrament un artefacte. Un artefacte enorme.

La soledad de los números primos. Paolo Giordano

2009-07-26T21:45:00.003+02:00

Lo esperaba una ducha, una taza de té caliente y un día como cualquier otro, y no necesitaba más.

Hi ha decisions que marquen el devenir de molts anys, la gent cimenta la seva vida a partir d'encreuaments atzarosos i decisions arriscades. Aquesta és una novela madura que treu el cap als abismes d'una soledat diaria i plausible, et fa que la miris als ulls, en reconeguis el tremp i somriguis: si jo també he estat aquí i és així. Una lectura excel·lent.

Claus econòmiques del moment

2009-06-09T18:10:00.003+02:00

1.- L'euro/dolar està a 1.4, no crec que pugi gaire més, al contrari, caldrà que baixi novament a 1.3 aviat.
2.- Les borses estan sobrecomprades, el rebot madur, espero una caiguda important en les properes setmanes, que ha de ser una oportunitat de compra a mig i llarg.
3.- Tendències a una forta inflació d'aquí a uns mesos, potser a principis de l'any 2010 que poden dur el tipus de interès a valors perillosos, per la banda alta. Els tipus de interès no es podran mantenir als valors actuals durant molts mesos més.

Sauce Ciego, Mujer dormida. Murakami.

2009-06-01T18:45:00.004+02:00

Diu en Murakami que els seus llibres es venen bé en èpoques de crisi, d'algún tipus. Diu també que els seus libres s'estan venent bé a Espanya, en els darrers temps. I diu que els seu lector és algú en creixement, el perfil és d'un lector/a jove, d'entre 20 i trenta pocs, en evolució personal, potser emocional. Deu ser així, no tinc cap argument en contra, i aquest és un bon argument a favor. Per mi, en Murakami és un dels dos descobriments literaris de l'any, l'altre és en Larsson, en un altre estil.

Aquest és un llibre de contes molt personal, m'ha costat d'entrar-hi, però n'hi ha alguns de brillants, en els que és molt fàcil sentir-se identificat i, per tant, observar-se des del punt de vista lleugerament diferent, llavor principal i necessària de l'aprenenatge. Sí, deu tenir raó...

H1N1. La tercera mutació vírica amb potencial pandèmic en 12 anys

2009-04-26T12:25:00.007+02:00

La darrera gran pandèmia vírica - treient el SIDA - és la de la grip espanyola, al 1918, en la que van morir 50 milions de persones. En el 1997 hi va haver un brot de grip (una cepa de la grip aviar) que varen poder erradicar amb 7 morts. En el 2003 van poder erradicar l'amenaça pandèmica del SARS. Aquests dies apareixen notícies d'una nova mutació del virus de la grip, en aquest cas conté material genètic aviar, porcí i humà, i sembla que es contagia per l'aire, de manera que el simple contacte entre humans pot fer expandir enormement la malaltia. Això és clau per a que un virus pugui extendre's, clar, però fa basarda pensar que un dels focus de propagació és Mèxic D.F., que amb els seus més de 20 milions d'habitants és una de les metròpoli amb més població del planeta. El risc d'amenaça pandèmica és espectacular, en funció de com de potent sigui el virus.

Les mutacions víriques són imprevisibles, també ho és aquesta tot i que segur que en els propers dies i setmanes la coneixerem més. Però, cada 6 anys hem d'aturar un risc de pandèmia? El fet que tingui material genètic aviar, porcí i humà, és paradigmàtic: Haurem d'entendre que convivim amb una diversitat vírica creixent, de complexitat també creixent, i és una simple qüestió de probabilitat que ens toqui. La globalització també pot ajudar a l'extensió dels virus.

El 3cat24 ha preparat una pàgina explicant la problemàtica i incolent les notícies que es van succeint: http://www.3cat24.cat/especial/1394/altres/Maxima-alerta-sanitaria

Síndrome de Münchausen

2009-04-25T14:53:00.000+02:00

Una introducció al síndrome de Münchausen, per la Xaro López, en el Blog de La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081231/53592113519.html

The Nerve Growth Factor

2009-04-20T19:15:00.000+02:00

"Above all, don't fear difficult moments. The best comes from them."

Said Rita Levi Montalcini, in a interview last weekend. Montalcini is a jewish-italian scientist, guardoned with the Nobel price in Physiology/Medicine in 1986 for her discoveries about Nerve Growth Factor, she's celebrating her 100 birthday on April 22nd.

The Sandman, Gaiman

2009-04-15T23:11:00.003+02:00

http://en.wikipedia.org/wiki/The_Sandman_(Vertigo)
Darrerament em costava trobar un còmic amb una mica de misatge. Aquest m'ha agafat pel costat de l'onírica dels personatges, diàlegs i històries que sempre semblen quedar-se inacabades, mirades de dibuix que sempre semblen prometre més...

Retorno a Hansala, Chus Gutiérrez

2009-04-10T12:58:00.004+02:00

.Altissima quæque flumina minimo sono labi (The deepest rivers flow with the least sound)
Q. Curtius, vii. 4. 13.

L'Estret que separa Europa d'Àfrica és silenciós. Un ull, en ell, miraria el contrast entre sud i nord, la necessitat i el dubte, la pell i el bottox, la mirada clara de la necessitat i l'argument pobre de la targeta de crèdit. Retorno a Hansala és, sobretot, una peli amb pretensió de denúncia (gairebé denúncia moral, en alguns moments), en el que els detalls tècnics, des de la fotografia al guió, la interpretació i el ritme, no desmereixen. Una molt bona peli.

Trailers:

Español: http://www.youtube.com/watch?v=METxpbi3xqc&feature=related

English: http://www.youtube.com/watch?v=OkNoX8kQ5vs&feature=related

Eutomer, distomer and eudismic ratio

2009-04-08T21:05:00.001+02:00

Enantiomers of an Active Pharmacological Ingredient must be regarded as two distinct species. Most of times, one of them has a higher activity than the other. The isomer with the highest activity is denoted as the eutomer, whereas its enantiomeric counterpart, possessing less or even undesired activities, is termed the distomer. The ratio of the activities of both enantiomers is known as the eudismic ratio.

3M, Kora: Ballaké Sissoko . Llaüt: Driss El Maloumi. Valiha: Rajery

2009-04-06T22:29:00.000+02:00

3M (standing for three musicians from Mali, Morocco and Madagascar) brinden un espectacle musical de primeríssim nivell, com correspon a primeres espases del llaüt, la kora i la Valiha, 3 instruments de corda de tradició molt diferent, que intenten fer dialogar sobre els escenaris. Si teniu la possibilitat de veure'ls, i la sensibilitat de gaudir de la qualitat musical, més enllà de fronteres i gèneres, disfrutareu com camells...

Subprime a la catalana i els que la ténen més grossa - paranoies de cafè sota el sol

2009-04-05T20:53:00.008+02:00

En la lluita entre un mateix i el món, cal estar del costat del món. Kafka
(prestat de Magnetic Road)

Hola, mi nombre es Alí, nací en Gambia, tengo 28 años y vivo en Girona desde hace 3. Llegar aquí me costó todo lo que tenía, y buena parte de lo que tenían mis hermanos, aunque pude mandar ya una parte. Trabajé en la obra hasta hace medio año, ganando un buen dinero. Ahora la faena está mal, pero tengo suerte que cobro un poco de ayuda, de momento, tengo los papeles pero no la nacionalidad. No puedo votar, pero si hacer una hipoteca. La hice porqué en el banco me dijeron que era una buena cosa: cobraba 1100, la hipoteca por 850, con el resto podía vivir y ahorrar para mi familia en Gambia si compartia el piso con dos amigos de mi país. Ahora que la faena está mal para todos, ya no cobro y el banco se ha quedado el dinero y el piso.

Aquesta seria la radiografia de la subprime espanyola que avui comentava amb un amic (merci, Vicent) tot fent un cafè al solet d'abril. El que he explicat és un cas (semi)real i sembla que no inhabitual en inmigrants gambians o, en general, gent amb poca capacitat d'adaptació que acaba deixant-se aconsellar per il·lusos, enlluernats o, alguns, simplement mala gent, darrera d'una taula i una corbata que porta un pin d'una entitat bancària solvent.

Des del punt de vista del gambià, de moment almenys, simplement és la feina que ha baixat, però... també pot pensar (algún dia ho fará, o el seu fill) que s'han aprofitat d'ell: arriben aquí, treballen per augmentar els recursos de l'estat (i de pas poder allargar uns anys més la capacitat de l'estat per retornar-nos prestacions en forma de pensions uns anys més), i la major part dels diners que han fet i el pis se'ls queda el banc.

Sí, ja sé, no cal ser gambià per a que s'et quedi el pis el banc, però m'ha semblat un cas paradigmàtic de l'amoralitat i malícia del sistema...

Davant la terraceta, s'atura un 4x4 enorme, tot luxe, conduït per un home d'uns 45-50, cara rodona, possiblement sobrepès, un aire de neguit al damunt que no es pot treure ni el diumenge, vestit de caçacocodrils del Nil... en fi, tot el que cal per a anar amb el nen a tirar rocs a la riba del Ter.

Cotxes desmesurats, col·lecionar MBAs o tirar de targeta bancària per fer petits els armaris... diferents formes d'hedonisme, potser, si algú creu que això el fa viure millor... jo ho dubto, però potser sí que dóna aquell puntillo, no? aquella sensació macarrònica tan similar a pensar que som els que la tenim més grossa, eh?

Sort del solet, de la bona conversa i de la cambrera, que és guapa i, de tant en tant, quan passa, deixa caure uns ulls negríssims...

MR 73, d'Olivier Marchal

2009-03-28T13:52:00.009+01:00

Muerte es la segunda mayor de los Eternos. Es difícil no quererla. Ella te quiere a ti, al fin y al cabo.
Neil Gaiman, introducción a The Sandman

MR 73 és una pistola. I una peli més negre que una nit sense lluna. Negre i obsessiva. La caracterització dels personatges molt bona, els actors chapeau, la fotografia magnífica, un argument intel·ligent, amb psicologies profundes i extenses, també força bonyagades... Negre, obsessiva i dura. A cada gir l'amenaça psicològica cristal·litza, a cada primer pla del fum de la cigarreta sembla haver-hi uns ulls foscos que desitgen sortir de l'holograma i buscar la iugular de l'espectador.

Surto del cine amb l'estomac encongit; també existeix aquest món de gent que troba plaer en fer mal deliberadament, de vegades fins i tot sense més motiu que un gaudi incert. Sí, ja ho sé, cada dia en veiem algún bocinet en algú, d'aquest sub-món orgànic en perpètua descomposició emocional, de vegades en algú més o menys proper... Però per avui ja està, eh?

El trailer: http://www.youtube.com/watch?v=NPSfpqSGNA0

What is organic chemistry?

2009-03-25T19:45:00.000+01:00

Here's a beautiful introduction what Modern Organic Chemistry is, including a historical perspective and a modern approach including pharmaceuticals and neurochemicals. You can downlad it for free here: http://www.oup.com/uk/orc/bin/9780198503460/ch01.pdf

The book: http://www.oup.com/uk/orc/bin/9780198503460/

Chapters on isomerism and Nucleophilic substitution at saturated carbon are also available to download for free in the link above.

El somni de Ziryab

2009-03-22T23:01:00.004+01:00

.
La història comença a Bagdad, fa 1200 anys, quan un estudiant de música allarga el màstil del llaüd i li posa una corda addicional. I continua quan, després de l'èxit de les seves cançons, es veu obligat a fugir pel nord d'Àfrica, recollint les influències de la cultura nord-africana, i acabant al califat de la Còrdova andalusí, en un moment d'esplendor d'Al-andalus. Aquest músic, Ziryab, conformaria el que amb el pas dels segles i les influències, especialment la dels nòmades Rom, conforaria l'arrel del flamenco.

Un magnífic espectacle per a tots els públics, també pels més exigents, súper-didàctic i plantejat des de la qualitat en totes les facetes com a premisa.

David Planas, actor; Mónica Cano, dansa; Ivan Elías Góngora, dansa; Riadh Abdel Alí, percussió; Alba Carmona, cante; David Coll, guitarra; Dramatúrgia i direcció: Martí Torras Mayneris Coreografia: Mónica Cano & Ivan Elías Música: David Coll Bailador

Arcángel al cante, Cano al toque

2009-03-22T12:54:00.004+01:00

.
Sempre en els concerts de cante i toque la posada d'escena és mínimal: dues cadires esperen buides a que el públic segui i s'apagui la llum. Sota la llum del focus apareixen un home o una dona (cantaor o cantaora), amb les mans despullades i amb un somriure com a única eina, i un home (no he vist encara guitarristes femenines de primer nivell en el flamenco), amb la guitarra a la mà. I n'hi ha de sobres, si la veu tè tonalitats, si el guitarrista sap fer anar l'eina, si són capaços de mantenir el diàleg. El concert d'ahir va ser una exhibició.

Una exhibició de diàleg d'emocions. Moltes vegades, la posada en escena és austera també en això: tant el cantaor com el tocaor prenen un posat seriós, molt pendents d'aplicar el seu art al mínim detall, sabent que el material amb el que tracten és tan fràgil que qualsevol detall li pren valor. Escena austera, impregnada d'una individualitat que dóna l'autoconeixença a través de les emocions vistes des del desgarrament. Es recita l'emoció, el sentiment, i se li dona textura a través de les cordes (vocals o de guitarra), però la imatge que es transmet és estoica i severa, seriosa i austera, del que sap que transmet un art que el posseeix i que el rebassa, del que expressa emocions que el trascendeixen i l'eclipsen.

De l'Arcángel diuen que serà un dels grans cantaors, i m'ho crec. La veu és bastant aguda, però té moltes tonalitats, s'allarga molt i li treu rendiment. Bon llenguatge corporal i presència, ocupa molt escenari. L'acompanyava en Cano a la flamenca, un excel·lent guitarrista amb qui semblava entendre's bastant bé. Excel·lent concert, ressalto els fandangos de Huelva que van deixar pel final, però totes les peces van ser brillants.

http://www.youtube.com/watch?v=vc4AhlYOtBM&feature=related

El otro, d'Ariel Rotter

2009-03-21T18:39:00.005+01:00

Beware of men in their forties. Tanco la pàgina del llibre d'Auster (Man in the Dark) i surto de casa amb la guitarra a l'esquena. Noches de Bohemia. Estic un pèl cansat avui. A la sortida, la peli d'Ariel Rotter, El Otro. Deu ser la primavera, un puntet d'alergia, potser. La peli transcorre lenta, mínimal, primers plans, introspecció, gent a qui els anys desgasta i mira d'arreglar-se els bonys sense anar al planxista. El prota està en els forties. A la sala fa fred, en l'entrada de la primavera sempre fa més fred a dins que a fora. Poc diàleg, una fotografia incerta i peculiar, no em convenç. Els primers plans sí, i les imatges de carretera i carrers, de cossos que es persegueixen, de vides que es creuen, delimitació d'esquemes mentals a base d'epitafis grabats en mirades, potser en mitjos somriures o el que en pugui quedar. La peli és eludible i necessària a l'hora... de la manera en que ho serien algunes paraules, potser algunes carícies.

La graine et le mulet, Cuscús, Abdellatif Kechiche

2009-03-21T10:48:00.003+01:00

Un home mira estoicament el futur des del desgast dels seus 61 anys. No està allà per tenir por, ni per deixar-se caure. Sap que pot, que per gran que sigui el nou projecte, per durs que bufin els vents en contra, ell podrà resistir. No és ni tan sols fe: porta quaranta anys d'inmigració gris a les bosses dels ulls, de treball en negre i hores extres al port de la ciutat mediterrània. No pot triar i només queda mirar endavant, reventar en l'intent és pura circumstància que no cal ni tenir en compte, un aspecte menor. Chapeau de peli.
http://www.youtube.com/watch?v=RrZmflGG8-U

Rebot Caduc, el que importa ara és el Bund

2009-03-19T18:59:00.000+01:00

L’EuroStoxx a les portes dels 2100, el dolar i el petroli distrets i – el més important - el Bund mirant de no perdre el suport lateral. No crec que el perdi si no apareix la mà divina i apreta el botó de la impresora (la de imprimir diner).

Val, el rebot ha estat contundent i clar, impulsat a parts iguals per una col·lecció de dades lleugerament esperançadores i un optimisme ben pensat per part dels gestors internacionals. Ara toca tornar a la realitat: crèdit escàs, feina escassa, consum escàs i situació internacional a veure-les venir. La pregunta no és si el rebot és sostenible, sinó si el proper rebot serà desde mínims a anuals o no. Pot ser que sí.

Ensemble Rezvan - música clàssica persa

2009-03-01T22:22:00.004+01:00

De l'Iran, Pèrsia. Delirant, de deliri. Durant més d'una hora aquest grapat d'excel·lents músics han fet vibrar l'auditori amb una expressió sonora d'una bellesa exquisida. Un concert espectacular per la riquesa i profunditat de les emocions que han estat capaços de generar.

Pasto la sinopsi d'en Miquel Cuenca, que em sembla molt encertada. Si teniu la oportunitat de gaudir d'una estona d'aquests mestres, és una temps molt ben invertit - sempre és bona inversió deixar-se acaronar els sentits per la bellesa, i aquesta n'és una expressió musical d'altíssm nivell.

Tar, setar i direcció: Hamid Khabazi. Veu: Maliheh Moradi. Kemantxe: Saamer Habibi. Llaüt: Said Nayeb Mohammadi. Tombak: Massud Naderi. Daf: Mohammad Jaberi.

Rezvan, així anomenen els perses al porter del paradís que els àrabs coneixen com Riduan. I del paradís alguna cosa en deu saber aquest poble que, sense anar més lluny, ens va donar la paraula per anomenar-lo, ja que “paradís” prové del persa antic paradaeza (jardí). Amb el nom d’aquest personatge mitològic s’ha batejat un grup que reuneix alguns dels millors músics iranians de les darreres generacions, l’Ensemble Rezvan.
Dirigit pel mestre Hamid Khabazi, un dels grans solistes i renovadors de la música persa, el conjunt compta també amb una de les veus femenines més prometedores, Maliheh Moradi. Aquesta vocalista només pot cantar com a solista fora del seu país, ja que a l’Iran imperen una sèrie de normes que limiten la presència de les dones en la vida musical. A Moradi l’acompanya un grup d’excel·lents instrumentistes en el qual la percussió està molt ben representada amb dos membres d’Iran Drums, el grup que l’any passat va fascinar al públic de Banyoles

La teta asustada, Claudia Llosa

2009-02-27T21:33:00.002+01:00

http://vodpod.com/watch/1354805-la-teta-asustada-trailer

"Así le dicen a los que son así como ella, sin alma, porquè del susto el alma se escondió en la tierra". La Teta asustada és una malaltia, una que no existeix, que no respòn a cap varem bioquímic clar, que no dóna positiu en cap test analític. La teta asustada és la por. La por al barull, a la mescla, al possible dolor, al vertigen de la incertesa, al moviment sempre incert del tempo rabiut de les emocions, potser. La protagonista de la peli hereda aquesta por d'una mare violada, una violència física amb seqüeles psíquiques que mai, potser, va arribar a superar del tot, i que van ser el referent de la vida adulta per la protagonista. Suma-li unes condicions de vida sempre amenaçants - la pobresa és una gran lipidadora d'esperanç-, per tenir un personatge fascinant, en cerca gairebé violenta d'una identitat que marxi de la tela d'aranya d'aquesta por angoixant que sembla definirla.

La teta asustada és també el temps en aquell moment pendular que ens fa retractar-nos, buscar distància, perspectiva, un terra ferm i segur des del qual copçar la retrospectiva de l'emoció viscuda. La teta asustada és aquella cançó que tots cantem en algún moment i que mirem d'oblidar ràpid quan el pèndol ha canviat de direcció: i és que la por té tantes formes... Però això seria el guió per una altra peli... Ah, ´si, La Teta Asustada és una peli excel·lent, una hora i mitja que és una bona inversió.

When a man falls in the forest, Ryan Eslinger

2009-02-15T22:03:00.003+01:00

Amb Sharon Stone, Timotty Hutton i Dylan Baker.

http://www.youtube.com/watch?v=jEUuE16Ry9M&feature=related

Una dona que no assumeix que ha deixat de ser atractiva, un marit que no assumeix que viure en parella implica més que compartir un espai, un home tancat en si mateix que defuig qualsevol contacte, un altre que s'amaga darrera una màscara, aterrit de mostrar una mínima emoció... Un thriller emocional tallat en sec per un final postís, però funcional. Excel·lents interpretacions, m'agrada especialment la Sharon Stone en el seu paper.

Entrevista a la Sharon Stone sobre la peli: http://www.metacafe.com/watch/719092/when_a_man_falls_in_the_forest_sharon_stone_interview/

Speeches

2009-02-15T16:12:00.004+01:00

Steve Jobs at Stanton, 2005: http://www.youtube.com/watch?v=D1R-jKKp3NA
Al Pacino's inspirational coach: http://www.youtube.com/watch?v=WO4tIrjBDkk&feature=related
Morpheus Speech at Sion, Matrix Reloaded: http://www.youtube.com/watch?v=8TGKp57QvMg
Barack Obama's Yes we can: http://www.youtube.com/watch?v=Fe751kMBwms

My Blueberry Nights, Wong Kar Wai

2009-02-14T13:41:00.001+01:00

Amb Norah Jones, Jude Law, Rachel Weisz, Natalie Portman i David Strathairn. http://www.youtube.com/watch?v=zFWEWwE-hjc

Won Kar Wai (Days of being wild, Chunking Express, Fallen Angels, Happy together, In the mood for love i 2046) porta a Norah Jones a fer un viatge de creixement i assimilació personal a través dels US. A través d'ella, la resta de personatges van desgranant una part de la seva història personal, atrets per la sensibilitat de la càmera d'en Wai, per la foscor i equívoc de la magnífica fotografia, o per la bellesa imperdonable de les protagonistes. Una peli que descriu sòbriament i nítida, els risc de viure les emocions, sobre les fronteres transepidèrmiques... Una molt bona peli.

Mals temps per la lírica borsària

2009-01-30T22:49:00.006+01:00

L'S&P ha caigut un 8% en Gener. Si s'ha de fer cas a l'estadística, que diu que el comportament del Gener és un indicador de com es comportarà el mercat durant la resta de l'any... no es pot ser gaire optimista. Si realment els beneficis a US cauran el 30% i els càlculs diuen que les mercats han descomptat només 1/3 en els valors actual... el 2009 serà un any molt dolent - res nou - però això vol dir que el 2010 també pel que fa a l'economia real. Ademés, els bancs i Caixes han practicament eliminat l'apartat de diner per apalancar projectes amb un mínim risc, fet que limitarà el creixement real a mig i llarg, fent que la recuperació sigui més lenta. Toca apretar-se el cinturó per una temporada més llarga del que es preveia. L'opció que queda és jugar a favor de la caiguda de mercats, però això també implica un enorme risc donada la coiuntura actual: no crec que es pugui tenir clara quina ha de ser la resposta dels mercats a les accions dels governs i bancs centrals (mira l'exemple de l'economia japonesa els darrers anys). El terra dels mercats no sembla haver-se dibuixat, ni de bon tros, la tendència és a la baixa i els rebots són importants, però temporals. Terreny adobat per professionals en el curt plaç, en el que els petits inversors no hi tenim res a pelar.

Queden oportunitats pel petit inversor, però. Un exemple: en el mercat de divises el dolar s'afebleix en concordància amb les dades, fins els 1,28, acostant-se als 1,25, que seria el valor clau a observar. Fa pocs mesos estava a gairebé 1,6. La combinació de l'afebliment del dolar amb la caiguda de tipus ha fet alguns productes de risc mig molt rendibles en els darrers mesos.

Com més gran, millor?

2009-01-18T14:20:00.008+01:00

.
La Nomi Prins (http://www.nomiprins.com/) en La Vanguardia d'avui una interessant reflexió sobre les fusions de grans entitats financeres nord-americanes. Per una banda, pràcticament tots els bancs estan passant moments de radical risc per la supervivència, una supervivència que s'intenta aconseguir en el curt plaç de diferents maneres: la negociació per l'alliberament de diner per part del govern, en alguna de les seves formes, n'és la més visible i evident. Una altra és la disminució de costos per mitjà de fusions. Darrerament s'estan veient operacions d'aquest estil, amb un èxit en el curt termini que més que dubtós és escandalósament nul (Bank of America sembla que vagi dilapidant les ajudes a mesura que li van arribant en comprar bancs que pocs dies després estan en bancarrota). Aquesta política de fusions implicarà en el curt i mig plaç una concentració de poder financer sense precedents.

Perquè això és important? D'entrada, vivim un moment històricament crucial, un futur a curt termini incert en la part econòmica, però les accions en aquests moments marquen el devenir a mig i llarg plaç. Ara s'està forjant un model de societat que serà significativament diferent al d'abans de la crisi. I un dels motors del canvi, un dels importants, un dels que definiran els mapes de comportament social, serà el sector financer.

Quina implicació tindrà un macro-control d'unes poques i totpoderoses entitats financeres? Fins quin punt s'han de regular les fusions d'entitats tan macro, si s'estàn, de facto, construint amb el diner del contribuent? Quina ifluència se'ls pot permetre en futures èpoques de major bonança?
.

Zeitgeist

2009-01-06T21:04:00.001+01:00

.
Zeitgeist, o l'esperit d'un temps i la seva societat. Pots veure la peli aquí en anglès i escollir l'idioma dels subtítols: http://www.zeitgeistmovie.com/

Una excel·lent peli-documental que tracta de forma tangencialment crítica alguns dels aspectes més punyets de la manipulació social al llarg de la història i fins el present, sense paliatius, des de l'adveniment de les religions (cristiana i jueva, en aquest cas), fins a com es genera una crisi econòmica, un col·lapse social o una guerra per benefici d'uns pocs. Políticament incorrecta, absolutament crítica, un discurs punxagut que no fa presoners.

Alguns exemples: Què ténen en comú Jesús i els 12 apòstols amb el sol i els 12 signes del zodíac? perquè les torres bessones varen caure a plom, igual que un edifici quan s'enderroca? i la semblança estètica de les frases de Bush i Hitler? perquè l'economia és cíclica i les caigudes corresponen a moments d'endeutament excessiu? perquè la guerra acaba essent sempre un negoci (per alguns)?

No sé si un món millor és possible, en tot cas mirar de interpretar-lo críticament sí, Zeitgeist ofereix una òptica alternativa a valorar. S'ha de veure.
:

L'Anna i l'Ombra

2009-01-06T00:35:00.003+01:00

La nit és d'aquella fredor seca i franca que no necessita recolzar-se en la humitat per fer-se sentir. Camino depressa, mirant d'arribar a casa uns segons abans, desitjant treure'm la jaqueta i prendre'm una infusió. Els dos nois que rebusquen entre els contenidors de brossa em semblen éssers d'un altre planeta, passo pel seu costat mirant-los de refiló, no sembla que em vegin, sóc invisible als seus ulls traginers. No sé si la lluna és plena, però fa molta claror. Travesso l'avinguda amb el disc en vermell, ràpid però sense còrrer. El finestral del bar del davant em mostra una tribu de marcians prenent canyes i fregits en una atmosfera de fum, hi veig en Carles, al fons, parlant amb dos nois que no conec. Ni se m'acut aturar-me, la idea de l'escalfor acollidora de l'apartament i unes hores de soledat guanyada són un imàn que no permet alternatives. Trec la clau quan encara falten 50 metres per arribar, estic congelada, accelero el pas. Pujo l'escala descordant-me la jaqueta, treient-me la bufanda, gairebé corrents. Obro la porta, la llum del rebedor, deixo el bolso i la jaqueta al terra i m'assec alleugerida a la taça del vàter, sense tancar la porta. No em cal, visc sola. Em rento les mans, recullo la jaqueta i el bolso, comprovo el mòvil, ho deso tot abans d'anar a la cuina i preparar-me la infusió.

Una bona conferència, després de tot, em dic, ja al balcó, amb la infusió a la mà i fumant una cigarreta que té el regust extrany de la nit. Si tingués un millor nivell d'anglès hagués pogut seguir amb més comoditat, potser arribar a treure alguna volta més de l'argument. Però tot i així, deunidó. The larger the neocortex of the primates, the larger the average size of the groups they live with. Brains evolve in order to handle the complexities of larger social groups.

Sona el telèfon. La Clara se sent sola, no acaba d'assumir que en Roger hagi marxat, fa ja més de dos mesos. L'animo una mica, no puc fer res mes per ella avui, no, Clara, no podem quedar, avui no, ademés, has de trobar maneres per tu mateixa. No li ho dic, però ho penso.

Sento l'aigua calenta dels radiadors com circula. Els llibres que estic llegint apilats en una punta de la taula baixa, el portàtil al costat, el clauer, el moneder, la taça feta servir i el comanament a distància de la tele. Poso el 3/24. Els tancs ja són a Gaza, és una massacre, faig l'estòmac fort per no retirar la mirada de les imatges, nens malferits que treuen nerviosament dels maleters de cotxes vells, hospitals sense recursos atiborrats de gent, polítics israelís mirant d'argumentar l'impossible amb cara d'emprenyats perquè el món no sembla entendre'ls, els arguments podrien estar trets de la boca d'un agressor sexual acusant-la de provocadora, la gent surt al carrer a totes les ciutats del món. Prenc una altra cigarreta, surto al balcó deixant la tele posada amb les imatges de les canonades de gas natural hackejades a l'entrada de la vella i encara estabornida Europa occidental. Els veïns del costat tornen a discutir a crits.

Environmental aspects are things that we can change. Potser sí, però necessitem, necessito, un altre paradigma, eines, una abraçada inteligent, un nou punt de vista, una expectativa, change we need, yes, we can, algú ha dit màrqueting? Sé que no hi ha respostes, que qualsevol conclusió clara no és més que un tòpic, el germanet tonto de l'estadística. Som illes d'aigua que busquem el camí més curt, ens fa mandra empatitzar, furgar enllà de l'estètica és exigent, demana temps, esforç continuat, una inversió d'emocions. I com em veuen a mi els veïns, amb els que gairebé no parlo? I la Clara? Qui sóc jo per ella? I... Trobo cert alivi en veure que sóc capaç de reafirmar-me en la resposta que no sé escriure, però puc intuir: tinc un perfil, una ombra que s'ajunta a mi pels peus, clavats al terra. La família del soldat israelià mort per una bomba palestina pateixen d'un dolor no diferent del dels palestins recollint els seus cadàvers. L'ombra es mou, la meva ombra es mou, es desenganxa dels meus peus i es fa més fosca, em mira amb mirar de lluna, allarga la mà, plana sobre el terra, volent la meva. La hi atanço, constato que no encaixen, són la imatge del mirall portades a un mateix costat, l'estòmac s'em regira, la busco amb l'altra mà, però tampoc encaixa, la miro als ulls, sembla que em somrigui i em demana, amb gestos, que la segueixi cap a l'habitació. Em fa estirar sobre el llit, m'acarona, m'abraça i em besa. És un bes fred, savi i irònic. M'adormo en la seva abraçada, per si de cas, la llum de la tauleta de nit encesa.

Ratio EUR/USD, Brent i Ibex, uns comentaris

2009-01-05T12:44:00.006+01:00

La re-estructuració a l'alça de la ratio Eur/US$ és bastant gran els darrers dies. Els preus del US$ són baixos, o els de l'Eur alt, crec que anormalment alt i de forma artificial, ademés.

D'una banda, el diferencial del tipus de interès és prou gran, a US tenen tipus de pràcticament zero, mentres que aquí encara no s'ha produït la propera baixada, que tothom espera per després de reis (i els mercats financers europeus estan descomptant en el rally actual). Crec que és quelcom coiiuntural i la raó fonamental pot ser la diferent velocitat en l'aplicació de retallades de tipus a banda i banda de l'atlàntic.

El quadre és el següent: Sembla que els mercats europeus celebren aquests dies, per avançat l'arribada d'Obama a la Casa Blanca amb el seu plà d'ajust de l'economia nord-americana sota el braç. Al mateix temps que el Brent puja als 47 US$/barril i la ratio EUR/US$ cau a 1.36, per sota del valor crític a 1.38 necessari des del punt de vista tècnic, sembla, per mantenir el rebot fins als 1.60. Aquestes dades apunten, crec, cap a la mateixa direcció: la ratio EUR/US$ prop dels 1.4 és coiuntural, i en poques setmanes la tornarem a veure en els 1.25, si el BCE rebaixa tipus, com sembla que ha de ser.

Respecte l'Íbex, aquest matí sembla confirmar el rebot, situant-se intradia per sobre dels 9500, en un canal alcista clar, el primer de fa prou temps. Hauria d'arribar als 10000 per definir una pauta lateral alcista, per tornar a caure al suport del voltant dels 8000 en un doble rebot per posteriorment iniciar un canal lateral alcista consistent, ja després de l'estiu, que assenyalaria sobre un gràfic de tendència la llum al final del túnel de l'actual situació econòmica.

Rush de canvi d'any: la bola de cristall

2009-01-04T11:20:00.004+01:00

El 2008 serà un any per recordar per molts motius, un d'ells la caiguda de les borses mundials al voltant del 40%, i la presa de consciència d'una situació econòmica que, empesa per una debacle financera com feia temps que no es veia, ha anat cuallant. Dos dels sectors estratègics estan aturats: la construcció i el del automòvil, que són el paradigma de dos aspectes diferents, igualment representatius de l'impacte de la crisi.

Per una banda, el sector de la construcció ha viscut, encara, durant el 2008, la inèrcia de l'any anterior, de manera que durant el 2009 haurà d'anar empitjorant, abocant aturats a les llistes: fins un 17%, segons Funcas. La gent no compra vivendes perquè (1) no té possibilitats d'aconsegueix el crèdit o (2) encara no han baixat el que haurien i espera.

El primer punt és un problema de liquidesa que ja sembla estar solventat: si vas al banc a fer un dipòsit, el tipus de interès al que t'el remuneren ha caigut en picat, seguint la línia d'abaratiment del diner impulsada pels bancs centrals. D'altra banda, l'interbancari està baixant per la mateixa causa, tot i que més lentament (molt més lentament): Perquè haig de demanar diners a un altre banc a un tipus d'interès de mercat, si els bancs centrals m'el donen gairebé gratis? La situació de mercat del diner és anòmala, i lluny d'una situació d'equilibri "normal".

El segon punt és igualment complex: No es venen les vivendes, però tampoc no baixen d'acord amb el mercat. No poden baixar massa, almenys de moment. Les contructores han acumulat un deute enorme, que ha passat a formar part dels actius dels bancs. Si els bancs assumeixen que aquests actius valent menys del que ténen comptat han d'amortitzar pèrdues. Prefereixen donar crèdit a les constructores per a que sobrevisquin a haver d'assumir ells les pèrdues. Només si això dura força més veurem una davallada important de les vivendes, quan pugui el tipus d'interès novament.

La indústria automovilistica és un bon referent pel que fa a consum: Si hi ha activitat industrial la gent acaba tenint diners per gastar, augmenta el consum i els diners es mouen. Si la activitat industrial es ralentitza disminueix el consum i s'entra en una dinàmica negativa per l'economia. La nostra economia necessita consumir per mantenir-se sana (sí, ja sé, hem creat un monstre, però hi és i viviem amb ell, en ell i alguns per ell). Si la gent no compre cotxes, en pocs mesos aquesta disminució del consum es veurà extesa a altre compres més petites, també.

Fins ara, molts no compraven el cotxe per manca de crèdit: els bancs no en donen. Ara, el tipus de interès ha baixat, però això no s'extendrà en el crèdit tan fàcilment: amb tases d'atur tan importants, amb una inseguretat creixent a la feina i amb poc marge per assumir impagats, les primes de risc seran grans i aniran a repercutir en el client. De fet, de moment, els únics cotxes que s'estan comprant són cotxes cars, que condueix gent que els paga al comptat.

El 2009 és una incògnita enorme. Per una banda, un optimista pensaria que després de l'estiu els indicadors hauran canviat de signe a causa de les mesures dels bancs centrals i dels governs, que han estat ràpids i agressius. Però per l'altra, potser triguem una mica més: entre el 15 i el 20% de les pymes hauran tancat a final d'any, fent la recuperació una mica més lenta respecte dels grans indicadors del que seria normal. Les inversions han de caure aquest any de forma violenta, fent que moltes empreses de serveis tecnològics i científics no puguin sobreviure o retrocedeixin significativament, fent mal a la productivitat de la indústria del coneixement, una indústria emergent i fràgil, sobretot a Espanya, però que no pot aturar-se perquè és un futur cada cop més proper al que no podem arribar tard.

Si pensem que les borses són uns indicadors avançats de l'economia real d'entre 6 o 8 mesos, el mes de gener ha de ser la millor bola de cristall possible per mirar el futur després de l'estiu. Tinc més o menys clar que el terra de les borses no té perquè estar dibuixat: entre febrer i l'estiu l'Íbex pot baixar de 8000 punts, tranquilament. Però el mes de gener és un moment de rebot, i quan més gran sigui aquest rebot, majors seran les possibilitats d'una recuperació econòmica a 8 mesos vista. Només en aquest cas em creuré la versió optimista, la que marca l'inici de la recuperació en la tardor de 2009, mentres tant, pur escepticisme i esperar que les autoritats econòmiques facin el millor possible la seva feina.

Kafka en la orilla, Murakami

2009-01-02T10:31:00.001+01:00

La tragedia, según la define Aristóteles, no surge de los defectos del protagonista, sino de sus virtudes. Son las cualidades, no los defectos, las que arrastran al hombre a la tragedia. De ahí nace, inevitablemente, la ironia. A pesar de ello, la ironía hace más profundo al hombre, lo obliga acrecer. Se convierte en la puerta de acceso a una dimensión mayor.

M'ha sorprès, aquesta novel·la. No perquè les històries paral·leles convergeixin en un argument comú, ni perquè la caracterització dels personatges sigui molt bona, ni perquè la trama estigui ben trenada. Això és així. Però sorprèn la valentia de buscar, a través d'una història complexa, gens naïf, amb arguments que combinen una lògica de la circtumstància amb una lògica de les emocions, dels somnis, dels indrets que haurien d'existir únicament en espais onírics i que precipiten en una realitat descrita, tan real a voltes que, en tancar el llibre, re-descobreixes que les metàfores i les hipèrboles són igual de reals que la realitat que circumvalen.

Una novel·la madura, rica i ambiciosa que aconsegueix l'objectiu de buscar i trobar maneres d'interpretar-nos, un mapa detallat dels mecanismes de les emocions que ens porten a actuar de maneres a voltes de manera incomprensible, fins i tot per nosaltres mateixos, seguint corriols que només podem intuir, però que sabem que, d'alguna manera, estan marcat en aquell mapa interior.

A veces el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tu cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta cambia de dirección, siguiéndote a ti. Y esto se repite una y otra vez. Esa tormenta, en definitiva, eres tu.

Gaza, amb Z de intifada

2008-12-31T08:13:00.004+01:00

No, no has llegit malament, i ja sé que intifada no s'escriu zeta. Però si aquests dies has anat seguint el conflicte, una lletra més o menys no et pot semblar tan absurd.

La franja de Gaza és un polvorí, de fa temps: 360 km2, 1,5 milions de persones aprox., la majoria a la Ciutat de Gaza i àrea metropolitana, amb una densitat de 4118 habitants per km2 i uns 600 $ per capita (per mirar de comparar, el promig espanyol 90 habitants per km2 i uns 30000 % per càpita). Ademés, de fa temps que representa que és autònoma en quant a l'auto-govern i a la generació de PIB, però a la realitat ténen les fronteres tancades a cal i canto i és famós el pas de menjar (i armes) a través dels túnels clandestins a la banda de la frontera egípcia. A això se li suma que la majoria de la gent té algun parent que s'ha inmolat, o l'han mort o mal ferit o mal tractat en algun dels conflictes amb els israelís. O un veí que ha necessitat diàlisi i no pot travessar la frontera sempre que ho necessita, o li posen pegues. De fa molts anys que penso que si fós palestí, hauria estat molt probablement terrorista: a força de rebre pals no tothom creu, la rebel·lió, sigui en la forma que sigui, potser no és un dret necessàriament, però entenc que molts joves palestins pensin que és la única sortida que tenen. Entenc a Hamas.

Però anem a pams. Un aspecte fonamental de l'atac és que ben aviat hi ha eleccions a Israel, que s'esperen molt igualades, i el partit conservador necessita el vot del sionisme més recalcitrant. Un altre punt és que la treva va "caducar" fa molt poc, i Hamas no sembla haver tingut la vista estratègica necessària per esquivar l'amenaça i han continuat llançant coets casolans. D'aquí la crítica de Fattah. Això m'ha costat més d'entendre, però suposo que aquesta és la diferència entre Hamas i Fattah, els uns són el sentiment del poble palestí, el camí del mig, els altres ténen més visió estratègica. Els ingredients són aquets, de fet, els hi han posat en safata, als israelians.

La resta de països: Egipte té un pes decisiu en la regió, però la seva balança comercial és molt depenent dels US, no es poden permetre aixecar la veu. Síria, pot ajudar, però a distància i dissimulant. Jordania s'hi mira de lluny. Europa no té gaire poder a la zona. Els US sí: Israel i US van de la mà. El lobby jueu té un enorme poder a Nova York i Chicago, i difícilment Obama hagués guanyat les eleccions sense el seu beneplacit. Un beneplacit que bé en part, de que el seu amic i cap de gabine, R.Emmanuel, és d'origen jueu, i el seu pare tenia prou inflùència en els cercles.

I això em porta a l'objectiu darrer d'aquest post. Vull pensar que tot aquest disberat de violència pot acabar servint per alguna cosa. La propera secretària d'estat és la H.Clinton. Si en algún moment de la història el conflicte a Palestina ha estat aprop de resoldre's, possiblement va ser en les negociacions de Camp David, on Bill Clinton va poder fer seure i donar-se la mà a Arafat i el Representant del govern israelí (era Peres?, ara no recordo). En aquelles negociacions els acords varen ser mínims, i la història ha retratat Arafat com el líder palestí que va perdre una gran oportunitat d'aconseguir una pau amb garanties. Espero que la informació de primer coixí que té H.Clinton la pugui fer servir a partir del dia 20, quan Obama prengui possessió del càrrec i comenci a rodar la pilota de la política internacional nord-americana nòvament, i que Emmanuel pugui ajudar a mantenir la pressió de US que segur que serà molt forta. Esperem que el 2009 sigui ja no la fi de l'atac sobre la Franja, ni l'any de la tercera intifada, sinó el principi de la fi d'aquest conflicte que el temps ha convertit en absurd.

La frase de Galbraith

2008-12-28T13:59:00.009+01:00

Hi ha dos tipus d'economistes: aquells que no tenen ni idea, i els que ni tan sols saben això.
Galbraith.

Quan llegeixo articles publicats per gestors de fons de inversió, o analistes financers de cases prestigioses, de vegades sento pànic. Pànic, perquè sembla que quan algú busca un gestor de patrimoni - ojalà fos el meu cas, però no, no... -, o contracta una participació en un Fons de Inversió, té tendència a pensar que està posant els seus diners en mans d'algú que aplicarà una ciència més o menys inexacta però amb capacitat per a gestionar amb positivitat i seny aquell valor. De vegades em sembla que és més la casualitat i la coiuntura que aquesta capacitat de gestionar adequadament la que regeix el resultat d'algunes inversions professionals.

Per exemple, quan llegeixo que les accions estan barates perquè ténen un PER baix i, per tant, és una excel·lent oportunitat de compra a llarg plaç... no, no, no: el punt de inflexió en el comportament del mercat no està dibuixat, per tant no és el moment de compra a mig i llarg. Ademés, el PER sí que és històricament baix, però el potencial de creixement també, per tant el PER encara és alt en termes de coiuntura de mercat.

Un altre exemple: els diferencials (spread) són ara, a US, després de la retallada del valor del diner a gairebé zero, un dels més alts de la història recent, sinó els més alts. Si mirem només els números resulta que el diferencial entre el valor del diner a curt i el que paguen les empreses de categoritzacio mitjana per l'apalancament és enorme. Sí, i aquesta és la batalla que han de lliurar els bancs centrals: ajustar al mínim aquesta ratio. Això és el que es vol dir quan es parla de que el diner ha d'arribar a empreses a famílies, etc., i és l'objectiu darrer dels bancs centrals.
Si mirem la dada frèdament, un diner a cost pràcticament nul, i un 8-9% de interessos per l'apalancament és el més gran diferencial des de l'any 1925, segons Morgan-Stanley. Per tant, les previsions a mig termini han de ser apocalípiques: no hi ha cap guerra mundial que hagi representat aquests valors de diferencial, parlen de 50% dels beneficis empresarials perduts a nivell global, taxes d'atur multiplicades... Però, és que fa dos mesos el diferencial era la meitat o menys. La diferència és que el moviment dels bancs centrals és extremadament agresssiu: no miren d'acompanyar la coiuntura (que seria una política a l'espanyola), sinó generar condicions per canviar-la fent un frame nou. En aquest cas, les dades només reflexen la velocitat d'acció dels organismes, i la seva voluntat de lideratge. Res més.

L'expansió quantitativa a US, juntament amb el paquet d'estimulació fiscal, sembla una eina molt bona per US. Personalment, espero que Europa també hi convingui comparablement, més que res perquè potser reduïria en el temps la crisi, i minimitzarira el rebot dels tipus de interès a valors alts i insostenibles, i per tant, minimitzaria una recaiguda posterior. Això el temps ho dirà, o no, de moment, el 2009 l'hem de mirar amb cautela i respecte, tot esperant que arribin temps millors per les inversions (continua havent-hi oportunitats, la diferència és que ara el risc ha augmentat de forma real) i esperant també que les dades macro comencin a millorar - difícilment abans del proper hivern - per tal que no hi hagi una crisi social, que és per mi el perill real si això s'allarga.

En fi, la frase de Galbraith.

El mar d'Aral o La insostenibilitat del cotó

2008-12-26T13:25:00.004+01:00

El mar d'Aral s'ha pràcticament secat: la seva extensió és menys del 10% del que era als anys 60 del segle XX. Aquella petita taca blava que hi havia als mapes de l'Àsia Central en els atles, ja pràcticament ha deixat de ser-hi per donar pas a una superfície equivalent de color blanc groguenc: el color de la sal que n'ha quedat. L'aigua que queda està fortament contaminada amb poluents de tot tipus, i és massa salina, ja fa temps, com per a que la flora i la fauna hi puguin subsistir - des del 2004 la vida animal o vegetal es dona per extingida, i amb ella la possibilitat de regeneració natural. Al 2005 va iniciar-se un projecte del Kazhajstan va fer pujar dos metres el nivell d'un dels molts llacs en que s'ha anat dividint el mar en secar-se, a base de trasvassament d'aigua dolça, baixant així la salinitat a nivells que permeten la vida.
Dels poblats de pescadors, queden poc més que les runes d'edificis i restes de barques, ja lluny de la riba actual.

D'altra banda, la contaminació és molt alta. La indústria soviètica va utilitzar el mar d'Aral pel desenvolupament d'armament, noves substàncies fertilitzants i pesticides. Les aigües del mar d'Aral han causat problemes de salut de tot tipus aigües avall.

Perquè el mar d'Aral desapareix?

Un primer punt és el canvi climàtic: el clima en aquella zona és continental (40ºC a l'estiu, 0ºC de promig a l'hivern) amb estius cada vegada més secs i calurosos, i hiverns més freds i llargs, sense massa pluges. Això segurament haurà afectat a que el mar d'Aral hagi anat reculant, però no és, ni de bon tros, la raó principal.

Durant el segle XIX els exèrcits rusos es van escampar amb mà de ferro ocupant bona part de l'Àsia Central, una ocupació que va continuar després de la revoluxió bolxevic al 1917. Dins de la reorganització econòmica soviètica, al voltant dels anys 60, es van construir canalitzacions destinades a incrementar la producció agrícola que van començar a drenar l'alimentació d'aigua dolça del mar d'Aral. És probablement la primera de les causes de la salinització i drenatge d'un mar interior que al 1960 tenia 68000 kilòmetres quadrats.
Bona part de l'aigua es destinava (i es continua destinant) al cultiu monopolista de cotó, en gran mesura irrigant els camps de cultiu del que ara és l'Uzbekistan. Un de cada quatre uzbecs viu de l'agricultura, que només es realitza en el 10% del territori, la resta és agreste, i la major part de l'aigua necessària per regar se l'endú el cotó, tot i que en els darrers anys s'ha diversificat en els cultius per minimitzar la dependència del PIB del país del preu d'un únic producte. L'Uzbekistan és el segon exportador mundial de cotó al mercat global. Possiblement aquesta sigui la causa amb més contribució al drenatge del mar d'Aral.

Les solucions que s'apunten, com el trasvassament d'aigua dolça o la construcció de preses, són a llarg termini i limitades. Alternatives com l'ús de varietats biològiques de plantes de cotó que requereixin menys aigua, no semblen plausibles donades les condicions econòmiques i polítiques actuals del país, amb una cúpula política amb alts nivells de corrupció i proteccionisme econòmic, ja que això els representaria una pèrdua de poder.

En els primers anys del s.XXI, l'Uzbekistan està explorant fonts de riquesa alternatives al conreu de cotó: minerals i residus fòssils. Les prospeccions de gas naturals i petroli són prometedores en la zona i pot convertir-se en una potència regional emergent en un futur proper.

Sigui com sigui, i donant una volta de més al raonament, no deixo de sorprendre'm quan em diuen, desde la perspectiva occidental, que vestir roba de cotó és molt més natural i mediambientalment més sostenible que no pas roba sintètica.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson

2008-12-25T22:54:00.001+01:00

No sé què va fallar entre nosaltres dos, però en un cert moment vam parlar d'amistat. Et deia que l'amistat es basava en dues coses: respecte i confiança. Encara que no m'estimis, així i tot et pots refiar de mi, completament. No sóc el teu enemic.
M'ho pensaré.

És la segona entrega de Millenium, la continuació d'Els homes que no estimaven les dones. Les segones parts d'una novel·la que ha agradat molt poden fer-se ferragoses: n'esperes molt. No és el cas, tot i que, certament, deixa de tenir aquell punt de sorpresa que captiva extraordinàriament en la primera novel.la. I les primeres pàgines sí que es fan una mica monòtones, necessàriament monòtones potser, perquè l'autor ha de ressituar la trama. A partir d'un moment determinat, però, la velocitat de l'acció d'aquesta novel·la, d'una negror extranya i punyent pot amb la resta i torna a enganxar de la manera que ho feia la primera.

El masclisme social de fons, la violència de gènere, torna a ser el tema de fons, explicat de forma crua i nua, despiadada. Les pàgines de Larsson descriuen més que una trama policíaca/periodística, és una denúncia de la facilitat amb la que la societat accepta el retall de les llibertats associats al gènere, desde les associades a les relacions madures fins a la violència menys subtil.

Una magnífica novel·la si heu de regalar-ne'n per aquestes dates, i molt apta per a lectors poc recalcitrants.

Habitaciones Separadas, García Montero

2008-12-21T22:55:00.002+01:00

Está solo. Para seguir camino
se muestra despegado de las cosas.
No lleva provisiones.

Així comença Habitaciones Separadas, de Luis García Montero. Un llibre de poesia de l'exploració, de la cerca contínua de la frontera de les emocions, de versos diàfans i lúcids a l'hora, dignes i salvatges al mateix temps. Una excel·lent lectura en vers per segones copes de vi en nits de fredor excessiva.

Europa i les revoltes juvenils: cap el col·lapse social?

2008-12-14T13:48:00.006+01:00

Els medis de comunicació, en general, i molts polítics de primera línea, semblen entossudits en separar algunes de les revoltes juvenils que estan tenint lloc arreu d'Europa, per motius aparentment molt diferents, com ara les recents batalles de joves i policies a Grècia, o els recents conflictes al barri de Gràcia, o els piquets derivats de la implantació del Plà de Bologna a les universitats, o el polvorí de l'escola secundària a França.

Per mi no són fets separats, almenys en la qüestió de fons, i obeeixen a un fil conductor que uneix al llarg d'europa, especialment l'europa mediterrània, el desencant dels joves en veure que les seves opcions de integració social són cada cop menys reduïdes, les seves perspectives de consum són clàrament inferiors al que eren fa un temps i, en general, que les seves esperances d'èxit són inferiors a la de generacions anteriors, potser per primera vegada en molt de temps.

Mirem-ho des de la perspectiva d'algunes dades que publica La Vanguardia d'avui: A Grècia, l'atur juvenil (menys de 24 anys) és del 22,7%, mentres que la inversió en educació és un esquifit 3,98% del PIB (Dinamarca, el país europeu que més destina a educació, és del 8,28%, mentres que l'atur juvenil a Holanda és un 5,5%). Aquestes dades indiquen que Grècia segueix un model de societat que obliga els joves a marxar del país, però no poden perquè el seu nivell educatiu no és competitiu: és una combinació perdedora.
Les dades espanyoles no són gaire millors: 21,5% d'atur juvenil i 4.23% del PIB invertit en educació. Els números són similars als grecs, i dibuixen un escenari comparable. Ara mateix, qualsevol guspira sembla que hagi d'acabar amb una revolta amb certa violència, com ha passat aquesta setmana a Barcelona-Gràcia, o la hostilitat dels piquets en les universitats, impedint fer classe, en ocasions, en la seva protesta pel plà de Bologna.
El cas de França també és paradigmàtic: 18% d'atur juvenil, una inversió en educació del 5,65 del PIB. Donada la particular estructura social francesa, en qualsevol moment hi poden haver aldarulls.
El cas d'Alemanya, 9,9% d'atur juvenil, la meitat que a França, amb un 4,53% en inversió en educació.

Aquest és el punt de partida amb el que encarem el 2009, un any en que la crisi social ha d'anar augmentant arreu d'Europa arrel de l'aprofondiment de la crisi econòmica.

En les protestes i manifestacions veig una ràbia que trascendeix el motiu de la protesta i que situo en un malestar social derivat de les poques possibilitats de bona part dels joves a integrar-se en el model social heredat, degut en bona part a aquest període de recessió. Crec que els conflictes socials han d'anar augmentat a mesura que s'incrementi l'atur, els sous disminueixin encara més a causa de la menor demanda de persones per ocupar llocs de treball, i la desesperació s'incrementi amb el pas dels dies sense oportunitats. Si la coiuntura econòmica no canvia de rumb, que no sembla que ho hagi de fer a mig termini, i l'atur no remet significativamenta principis de 2010 - quan comencin a caducar les subvencions per atur, la situació de col·lapse social és, crec, ben real.

L'Anna i el tango electrònic

2008-12-12T18:59:00.008+01:00

Si l'infern és el que ens envolta cada dia, podem adoptar dues postures: (1) adaptar-nos fins a formar-ne part, o, (2) cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.

Italo Calvino.

La cafeteria era pràcticament buida, una parella jove en una taula allunyada, el noi darrera la barra, aixugant gots, la música suau, Gotan Project a un volum prou baix com per poder parlar sense haver d'aixecar la veu, prou alt com per protegir la conversa. Poca llum i una caloreta que s'agraïa, venint dels 3ºC de fóra. La Míriam i l'Anna s'havien tret primer els abrics, penjant-los en un penjador retro que era a tocar, i després els jerseis, que havien deixat desordenadament amb els bolsos, a la mateixa cadira.

- Necessitava explicar-ho a algú... no tinc tanta gent a qui podria explicar-li-ho sabent que m'entendria. Amb tu puc confiar, Anna, sempre ho he pogut fer.

- No és una situació agradable... ja ho entenc, però no en podrieu parlar, amb l'Isidre, potser ho entendria.

Va encendre una altra cigarreta. La Míriam i l'Isidre feia almenys 3 anys que estaven junts, durant el darrer any i mig ella havia anat a viure al pis d'ell. Ell era un tros de pa, i n'estava molt de la Míriam, segur que podrien parlar i deixar-ho com amics, potser fins i tot entendria la seva necessitat de separar-se'n un temps, potser no calien decisions dràstiques.

- No ho entens, Anna, no vull apartar-me'n. Estar amb l'Isidre ja m'està bé... no vull perdre el que tinc, m'hi he acostumat i em sento còmoda.

L'Anna va tirar-se una mica enrera, recolçant l'esquena sobre el respatlle de la cadira de fusta antiga. Va fer un gest, convidant a la seva amiga a explicar més.

- He conegut un noi. - Va deixar anar la Míriam, tot i agafant una cigarreta del paquet que l'Anna havia deixat sobre la taula.

- Caram... això és tota una altra cosa...

- No, no ho és. M'agrada, però és un esbojarrat, segurament és algo temporal, però no m'hi vull estar.

Durant uns segons, potser un parell de minuts, les versions de tango electrònic semblaven haver augmentat de volum. Les dues van acabar-se les cigarretes, gairebé sense mirar-se. L'Isidre i l'Anna havien treballat junts en varis projectes, ella el tenia com un professional íntegre, molt dedicat, i una excel·lent persona. Estava segura que l'Isidre podria entendre que ella necessites espai, però allò era tota una altra història.

- Míriam... fer durar una relació és complicat, però de relacions n'hi ha de moltes menes, i no ténen perquè no variar amb el temps... Si necessites espai l'Isidre t'el donarà, n'estic segura...

- No ho entens... ho sabia...

- Clar que ho entenc, però miro de posar-me en el lloc dels dos... Amb l'Isidre s'hi pot parlar...

- I on vaig? Ademés, hi estic bé a casa seva, m'agrada, m'hi he habituat i no vull canviar aquesta rutina. He decidit no dir-li i fer la meva igualment. Té varis projectes en marxa, no crec que se n'adoni.

- No vull ficar-m'hi, però... vols dir que és això? Tens 26 anys, una feina que et permetria viure i una colla d'amics.

- No vull parlar amb l'Isidre. Amb ell vull que segueixi tot com fins ara... no vull canviar aquesta part de la meva vida.

Van estar uns minuts sense parlar, deixant-se embolicar per la música, el fum de les cigarretes i la confidencialitat de la foscor, refugint-se les mirades.

- Fa molt que el coneixes?

- Uns pocs mesos, no fa tant que ens anem al llit, però no vàrem triga gaire...

- Així, no és una infidelitat puntual, un rotllo i ja està...

- Potser no... No vull perdre el que tinc amb l'Isidre, ho entens?

- Però què hi tens amb l'Isidre? una amistat, un sentiment de tendresa? I a ell, ja li està bé aquest sentiment?

- Jajaja, no... També tinc sexe, amb ell, si et refereixes a això...

- No t'ho prenguis malament, però... jo no sé si podria. Crec que no...

La mirada de la Míriam es va fer dura, la seva cara era una màscara blanca darrera del fum.

- No pensava que m'anaves a jutjar... Potser ja no tenim el feeling que teníem abans.

- Però... no seria més net arribar a un acord amb ell? Estic segura que ell ho entendria.

- La seva ex, la Carla, li envia més mails dels necessaris... Crec que torna a estar sola. No vull còrrer riscos...

(...)

S'havia fet fosc i les temperatures queien en picat. Caminava depressa, al costat del riu. La fredor d'aquella nit serena de desembre se li posava dins, com aigua en una esponja que després es congelava i semblava voler trencar-li les fibres en fer-se gel. En arribar al petit apartament va pujar la calefacció, es va dutxar, va secar-se el cabell, es va fer una cua i es va posar uns texans vells i un jersei fosc de llana gruixuda que li anava dues talles gran. Va engegar la tele, el Barça era el favorit pel derbi de demà, Sarkozy liderava el resorgiment europeu i Obama continuava dirigint els estats units a l'ombra. Tot era al seu lloc, va apagar-lo, va buscar un CD dels Gotan Project i es va abrigar per sortir al balcó a fumar i a parlar amb la lluna. Sí, la covardia té moltes formes, parla molts idiomes, ens fa oblidar que la bellesa és una altra cosa, que aprendre és el camí i la mediocritat no és tant la circumstància sinó una actitut. El tango electrònic continuava sonant a l'escalfor de la sala.

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

2008-12-11T23:58:00.001+01:00

La primera entrega de Millenium, la trilogia de Larsson, que ja s'ha convertit en un fenòmen de masses. Després d'acabar-la he corregut a la llibreria a buscar la segona entrega. És una novel.la negra, escrita des d'un abisme emocional. Novel.la negra, sí, però trascendeix el gènere: violència de sexe, sàdics perturbats, soledat que reverbera malaltíssament en manques afectives i dificultats de comunicació... però també estafes financeres, negociacions que posen en joc les conviccions personals... i relacions riques afectivament, de gent valenta i gent que ho és menys que volta pel món buscant el seu lloc mentres mira de sobreviure els dies, alguns amb actitut, altres amb menys. Una excel·lent novel·la que toca moltes dimensions, amena, divertida de llegir i, sobretot, té un ganxo increïble que fa que retrobar-la per la pàgina on l'has deixat el dia anterior et doni la seguretat de que aquella estona de lectura serà una molt bona estona.

Expansió quantitativa

2008-12-07T12:15:00.005+01:00

En el suplement econòmic de La Vanugardia una entrevista interessant, Graham Turner, autor de "Credit Crunch". Un aspecte fonamental: L'Expansió Quantitativa seria una bona maera d'afrontar la crisi, en qualsevol cas millor que les polítiques de facilitació fiscal per si soles, que acabaran repercutint en una pujada de tipus a llarg. Turner defensa que els mercats financers estan descomptant ja la compra de bonus del tresor per part de la Fed. L'objectiu és, per una banda, evitar un nou mínim de les borses en la fase de recuperació (difícilment abans del tercer trimestre de 2009) i, per altra banda, compensar els efectes de pujada de tipus que pot implicar les polítiques de relaxació fiscal en el llarg termini. Tot això, en un escenari de preu del diner que descompta que serà proper a zero, en un entorn deflacionista. No només a US sinó també a Eur. Des d'aquest punt de vista, l'autor defensa l'Expansió Quantitativa, és a dir, la compra de deute governamental, combinada amb l'estímul fiscal com a via per sortir més eficientment de la crisi. El BCE i els països Eur no són partidaris de momenta a aquest tipus de mesura, en bona part perquè Alemanya n'és històricament contrària. Però... Per països come Espanya, amb un dèficit enorme, amb una dependència exterior exagerada, una productivitat baixa i un índex d'atur creixent... potser les receptes comunitàries són massa suaus, gairebé inoperants davant la proporció de la trompada financera global, i la recepta més dràstica de Turner és potser una opció a considerar. Alternativament, seria un argument més per acusar el sector econòmic europeu i espanyol d'inmovilista, poruc i estancat en axiomes potser ortodoxos, però d'efectivitat real limitada.

Respecte els mercats, la caiguda de divendres està en la línia d'enorme volatilitat que descriu la inseguretat de la situació. Hores d'ara, bona part de la partida s'ha de jugar, tot just estem en el posicionament defensiu, a Europa, i l'avaluació dels moviments és lenta. De totes maneres, crec que hi pot haver un nou atac als 9100 punts de l'Íbex d'aquí a reis i pot sobrepassar aquesta cota puntualment, en tot cas, si la política econòmica Eur és igual d'ortodoxa que fins al moment, segur que hi haurà almenys un nou terra que es dibuixarà durant la primera meitat del 2009. Paciència i a mirar els toros des de la barrera.

He visto caballos, Mal Pelo

2008-11-30T22:31:00.005+01:00

A ti te dira que sí, a la vida que nos ha tocado vivir le digo que no.

Una bona performance dels Mal Pelo. A mesura que passava l'estona, ja després de l'espectacle, mentre sopava comentant amb un amic la performance, se'ns han anat revel·lant detalls que només havíem intuït durant la representació. És una bona performance, que va reverberant, com el bon vi, una bona estona després d'haverla vist. És una història trista, però descrita des d'una alçada moral important. És una obra de concepció arriscada, que sap a quin públic va a buscar. És una obra complexa, dura i crua, que plasma sobre l'escenari, en una bona amalgama de paraules i dansa, l'autenticitat de les emocions.

S'estimen, estan separats - la separació pot ser física, intelectual, social o de circumstància diversa, potser per un d'ells no és el moment adequat i això crea un abisme, o potser ell està a la presò, i ella a 200 o 2000 km al nord - i no hi ha possibilitat de trobar-se, o el retrobament seria nefast, o simplement absurd. Mirar-se un mateix i a l'altra en aquesta circumstància és dur però autèntic, real i punyent. Mal Pelo ens convida a fer-ho a través de la dansa i uns diàlegs breus carregats de significat. M'ha agradat molt.

After Dark, de l'Haruki Murakami

2008-11-29T23:58:00.000+01:00

Camina a poc a poc i beu molta aigua. Lema d'en Takahashi.

After Dark és una novel·la ràpida i intensa, amb personatges caracteritzats per aquella sensació d'abisme que neix de l'autoconsciència de la individualitat, del creixement en la fina línea que separa la oportunitat de l'abisme, sempre sota el vent traïdor de la circumstància. Gent que es veu obligada a acceptar un risc trist, bucòlic, amb notes de jazz i d'entrepà de bar de nit, foscor, lluna i nit, com a conseqüència de la necessitat de deixar-se impregnar, de participar, d'abocar-se, implicar-se amb la pròpia existència a partir del risc de la comunicació, sense mirar massa la llista dels efectes secundaris. També gent poruga que no pot assumir la visió d'aquest abisme. La nit d'una Kyoto dura i impiatosa de fons. La novel·la es mou entre fronteres, també, amb pincellades de novel·la negra, thriller psicològic i ciència ficció. Una novel·la de tristor gris però qu destil·la una consciència que la fa atractiva. Una lectura excel·lent, sobretot per un cap de setmana d'hivern fred com aquest.

L'Avantatge Acumulatiu

2008-11-28T23:57:00.004+01:00

Necessitem herois. La facilitat, gairebé religiosa, amb la que deixem enlluernar-nos per l'estètica de l'èxit és tan compulsiva com no esquivar la mirada inoportuna durant aquell instant innecessari, o l'acomesa contra la targeta de crèdit en un centre comercial una tarda solitària de dissabte. Són, potser, tendències d'actuació compensatòries: ens auto-regalem una amant en moment equívoc - quan no ho és, d'altra banda... ? -, una semarreta que no necessitem -com decidim anar renovant l'armari, sinó...? -, o una imatge idolatrada d'algú que representa uns valors o una estètica que anhelem momentàniament - com, sinó, podríem evolucionar, si ens neguéssim a incloure en prèstec valors estètics...?

Però, què fa que aquests personatges, els herois, tinguin aquesta condició. Què fa que un futbolista o una estrella de roc, o un científic, o una ballarina, hagin despuntat en el seu moment i assoleixin unes quotes d'èxit que els fan ser admirats i seguits? Segurament molts factors. Un d'ells és l'Avantatge Acumulatiu, segons explica Malcom Gladwell - trobaràs el link a la seva url a la columna de la dreta - en Outliers.

Gladwell fa servir l'exemple estudiat dels jugadors d'elit d'hockey. Mirant les dates de naixement dels jugadors internacionals resulta que una majoria abrumadora són nascuts en la primera part de l'any. Horòscop? No, no va per aquí. És encara més simple: els jugadors d'hockey comencen a jugar desde ben petits, i són escollits per jugar en competicions de més nivell ja desde edats en que no són madurs´físicament. Simplement, uns mesos de desenvolupament físic quan tens 8 anys es noten molt, i per tant, els que han nascut en la primera part de l'any despunten més, ténen més oportunitats de jugar competicions més exigens i per tant, l'aprenentatge és més gran en un espai de temps curt a una edat molt primerenca. Comença la roda de l'Avantatge Acumulatiu: Despuntes una miqueta degut a un tipus de varem d'elecció (la tria de jugadors alebins es fa una vegada per temporada) i entres en una roda de millores petites, però sempre al màxim nivell. Aquest raonament el pots traslladar a científics, ballarins, etc.

Una primera conclusió òbvia, seria que si has nascut a determinats països en la segona meitat de l'any... estadísticament no et pots dedicar professionalment a jugar a hockey.
Un segon punt que en deriva són els varems de tria a edats primerenques. Com diu en Gladwell, tením tendència a pensar que els ingredients de l'èxit són passió pel que fas, talent i treball dur, oblidant que hi ha un quart ingredient clau: les normes que fem servir per escollir qui i qui no, en qualsevol disciplina, es fan a edats d'inmaduresa, frustrant l'acompliment de carreres brillants per una bona part dels potencials competidors.

A nivell individual, sembla que l'únic que podem fer és mirar que l'Avantatge Acumulatiu jugui al nostre favor. A més d'això, també podem ser conscients d'aquesta variable, interpretar els mecanismes de l'èxit, humanitzar els herois i democratitzar les normes que permetin que l'èxit no depengui tant de variables tan atzaroses com el mes de naixement d'un futbolista o del moment en que un futur científic ha de decidir sobre el camí a seguir en la seva carrera.

Public Speaking Skills

2008-11-27T21:11:00.000+01:00

Just click here: Public Speaking Skills

Basics on Weinreb Amides

2008-11-26T23:28:00.002+01:00

For an updated review, including applications and examples see Synthesis 2008, 23, 3707.

Weinreb amides (N-alkoxy-N-methylamides), WA hereafter, provide a very convenient synthesis to aldehydes and ketones.

The collapse of the intermediate usually requires aqueous work up, which avoids over-addition despite the use of a large excess of reagents.

WA are very attrractive since they are easy to prepare, are very effective, reactions are scalable and provide stability-storability. The facile reduction to aldehydes with hydride reduction agents makes them serve as precursor to sensitive aldehyde in the masked form.

When treated with reagents as Lithium DiisoprPropylAmine at low temperatures results in demethoxylation with concomitant release of formaldehyde. This undesired competitive pathway can be overcame by using a t-butoxy group instead of a methoxy.

Anna i l'altre mojito

2008-11-22T16:15:00.005+01:00

Qui no sap interpretar una mirada, dificilment podrà entendre una llarga explicació - Proverbi àrab

- Sí, posa'm un altre mojito, vaig sentir que li deia, i girava de nou els ulls nòvament cap a l'escenari, a través de l'atmosfera carregada del club de jazz. Sol, sentat en un puff vermell, la cara il·luminada per la làmpada de taula. Una cara agradable però de rasgs marcats, mirada intel·ligent però fixa, llavis ben dibuixats però de somriure avar, el cap afaitat. El posat relaxat de qui sap que el seu món li pertany, i destil·la aquella seguretat, empipadora segons com, de qui no li importa passejar-lo, ni que miris d'esquitxar-lo.

De cop es gira i em mira, fa un mig somriure girant lateralment el cap, un segon, un altra... Li somric, amplia la seva mueca. Es gira de nou cap a l'escenari i apaga la cigarreta. Segueix el ritme de la música amb el peu, la interpreta, li parla.

- Mola, el concert, eh Anna? em diu l'Oriol, al meu costat, deixant la copa sobre una taula idèntica, la nostra sense làmpada, però. Hi hem de venir més sovint.

Assenteixo amb un somriure, i faig un glop. - Més sovint, sí.

Fa 3 mesos que surto amb l'Oriol. Hem fet l'amor sis vegades, només dues s'ha quedat després a dormir. Viu amb els pares, se sent més còmode i no té la preocupació dels diners a final de mes. Arguments de comoditat i econòmics per amagar pors d'enfrontament d'un moment vital que ni es planteja. Adolescència allargada, relacions porugues, costums còmodes i aparença de capacitat. Ah, sí, i el cotxe, roba de marca i gastar diners sortint.

- Em dones una cigarreta? li pregunto estirant el cos endavant, sense aixecar-me, els dits en el seu braç, en reclam. Mirada, somriure i m'acosta la caixeta blava de Camel. N'en prenc una, me l'encén, intercanviem somriures i un segón d'afegit en el pont dels iris abans de tornar a lloc.

- Fumes Anna? no t'havia vist fer-ho...

- Ni això ni altres coses Oriol. I no, no fumo gairebé mai...

Pas a Nivell, de Pere Vilà

2008-11-21T21:45:00.001+01:00

Pas a nivell descriu el buit d'un noi en acabar la carrera, una buidor que neix de veure's davant de l'abisme d'haver de prendre les decisions, d'haver de copçar la dificultat de seguir pel camí un cop han desaparegut els raïls que el guiaven. Ara tot serà més complexe, més multicolor, també. Assumir això porta temps i vivences, alguna d'elles narrada a la peli. O millor, parla de com el protagonista mira d'esquivar la consciència de que el que ara toca és això.
També és un retrat d'una societat, en certa forma, mostra la buïdor, que sembla gairebé obligada, en les comunicacions de les emocions, la impossible fredor amb la que vivim la rutina dels dies, els comportaments establerts i l'aplastant lògica de la claudicació en absència de la rebel·lia, la incapacitat, que sembla estar empesa socialment, en els nostres temps, per assumir la pròpia existència, la pròpia presa de decisions.
És una peli de ritme lent, amb pocs diàlegs i sense banda sonora, feta amb recursos molt limitats, però el ritme és constant i l'argument és coherent. M'ha agradat.

Crisi Global, una nova actualització

2008-11-16T16:40:00.003+01:00

LA UE ha entrat en recessió tècnica, i a final d'any els nivells dels fons estaran a nivells de 1998: una dècada de creixement net nul. El creixement de l'economia xinesa, paradigma de l'apalancament del creixement mundial, està perdent alçada (la previsió ha caigut del 9-10% al 5-8.5% en funció dels analistes). El dubte és si les mesures d'ajut seran suficient per evitar una depresió econòmica mundial d'embergadura. És el moment de la Trampa de la liquidesa: no hi ha inversió fins i tot quan els tipus de interès és baix; en aquesta coiuntura la política monetària és poc efectiva, i cal una política fiscal ferma i creativa, que ha de ser impulsada pels governs globals. Aquesta és la raó de ser que suporta la reunió de Washington de dissabte.

En aquesta coiuntura, els països que parteixen d'endeutament alt o elevat dèficit per compte corrent (Espanya entre ells, amb un dèficit exterior de l'ordre del 10%, un dels més elevats del món), estàn en molt mala situació. I si els estímuls públics continuen, l'endeutament serà major. Això automàticament haurà de implicar un canvi forçat de magnituts gairebé filosòfiques: l'estimulació econòmica governamental s'haurà d'assumir (ja que incrementarà el cost dels prèstecs, es debilitarà la moneda o s'incrementarà la inflació) per un sector privat molt debilitat, potser sense capacitat de resposta.

Aquest nou paradigma exigirà noves respostes que el vell capitalisme possiblement no pot aportar: el mercat, per si sol, no pot recuperar les regnes del creixement, i si la crisi és de la magnitut que sembla, l'aport públic de gran magnitut és inevitable, generant el perill d'una inflació que pot desbocar-se el 2009. Una de les conseqüències: els esforços d'estalvi públic queden reduïts, amb el conseqüent cost a pagar sobre les polítiques socials, assegurament de pensions, etc. (Diuen que l'ampliació de capital del Santander d'aquesta setmana podria obligar a alguns bancs a haver d'acceptar les ajudes directes del govern, en obligar a unes ratios de solvencia del 7%, que ara no hi són, amb l'excepció del Banesto). I és que parlem de 10 anys de retrocés, almenys. Sembla que el dubte no està ja si entrem o no en recessió, sinó si tenim al davant una recessió o una depressió. En aquesta coiuntura, que sembla possible, caldrà una nova forma d'entendre l'economia, igual que el lliure mercat apareix després de la depressió del 29.

Una possible via de sortir-nos-en dins del marc del lliure comerç passaria per un canvi de comportament consumidor a Xina. Els xinesos estalvien el 40% del que guanyen, una xifra molt gran. Els motius: les pensions, assegurança mèdica, ajuts a l'educació, etc. només arriben a una cinquena part de la població, o menys, fet que forçosament els xinesos hagin de prevenir per temps de gastos. Només si es veuen descarregats d'aquesta necessitat podria incrementar-se el consum intern i, pel volum del país, fe rodar de nou l'economia global. Sembla que el govern xinès està actuant de forma decidida en aquesta direcció, hi està obligat, ja que la seva dependència exterior és enorme i una caiguda del consum a US i EU els castiga enormement. La crisi, però, sembla que els arriba massa tendres com per poder fer un cop de mà decisiu en aquest sentit.

O Fado

2008-11-15T23:59:00.002+01:00

Fado, en portugués, significa Destí. També és el gènere musical lisboeta per excel·lència, poemes cantats que parlen de soledat, desamor i absència sentida. La Mariza és una de les veus més significades del Fado actual, i ha fet un concert molt notable a l'Auditori de Girona. Més que una crítica del concert, avui em ve més de gust escriure des de dins mateix d'O Fado.

La lluna s'arrodoneix, en retirarse el darrer núvol,
vestigi cínic de la darrera i definitiva tempesta.

La nit s'obre,
potent i freda,
arisca i lúcida,
vestida de guitarra i fado.

Sóna el Fa en menor, forçadament desafinat
- sempre el darrer compàs semblarà impossible -,
de cordes trepitjades sobre l'acantilat de la circumstància,

roca granítica,
on l'equilibri de les emocions és un vestigi fòssil
de temps millors,
potser anyorats, o imaginats en l'enyorament,
potser només inventats,
desde la confusió cromàtica d'una llum
més brillant que la d'avui.

Circumstància, en tot cas, empesa,
amb conscient decisió,
al contracor del canvi d'hora dels rellotges,
en aquella frontera que marquen els dies,
l'assentar-se les emocions, o l'escurçament de les hores,

en les que el caminar cap a l'altra és ja cansat,
el somriure una utopia,
la comprensió més un esforç,
que una nova i recurrent oportunitat d'acostament.

Carta definitiva, jugada en baralla marcada,
sense sentit ja la pell i la olor,
reduïts a un mal regust, explicit,
del sempre inconvenient farol
d'as de cors, sobre taula foredada.

Andreu Vidal

2008-11-09T21:39:00.007+01:00

La Vanguardia d'avui annuncia la propera publicació d'una antologia poètica de l'Andreu Vidal. Poeta mallorquí, de finíssim nihilisme - diuen - i aura de maleït, mort fa deu anys tràgicament (alcohol, drogues...) als 39 anys. Per anar fent boca, l'article cita alguns sil·logismes que no ténen desperdici.

La primera ley dice "adáptate"; la segunda no dice absolutamente nada.
La perceptibilidad, si acontece, puede llevar a veces a la lucidez, a la claridad: la sensibilidad conduce siempre a las irritaciones de la piel.
El orgullo es la coraza del ignorante; la ignorancia la espada del sabio.
Siempre hace dos segundos que el hombre ha sido expulsado del paraiso.
A él le perturba la multitud de cosas que desconoce; a mi, las dos o tres que conozco.

Economies Emergents: la propera batalla

2008-11-02T13:19:00.002+01:00

Un cop els organismes reguladors han iniciat la posada en marxa els mecanismes per aturar els mecanismes que han propiciat la crisi, els mercats semblen rebotar amb certa força desde quotes baixes. La injecció de liquidesa, les rebaixes del preu del diner i les garanties nacionals dels dipòsits en occident sembla que obtenen el beneplàcit de tothom.

Però no confonguem una batalla amb la guerra. La propera batalla està per venir, i s'ha de situar en el marc dels països emergents (un terç del creixement global en depèn), en 3 eixos: Sud-est Asiàtic, Europa de l'Est i Amèrica Llatina. Les accions d'aquestes economies encara s'ha de veure, i d'ella en dependrà el mig termini i part de les respostes que el mercat està esperant per retornar als suports de la directriu baixista. Amb els actuals nivells de volatilitat, qualsevol notícia dolenta en algun d'aquests mercats conjugada amb algún mal resultat empresarial (aquests dies s'estan publicant les dades del tercer trimestre), pot enfonsar novament els mercats per sota de les directrius baixistes.

De moment, Xina sembla ben posicionada degut a que el seu creixement està fortament apalancat en el creixement intern, potser no és el cas d'altres economies importants de la regió, per la qual cosa el Sud-est asiàtic pot ser el proper polvorí.

L'Europa de l'Est presenta greus problemes de curt i mig plaç degut a un fort endeutament. Les autoritats financeres mundials ja estàn prestant diners a alguns d'aquests països (Hungria), i ho haurà de fer en altres on la inflació no es moderarà amb facilitat a curt termini (algunes Repúbliques Bàltiques, p.e.).

L'Amèrica Llatina és potser la més ben preparada, tot i els recent problemes d'Argentina amb la nacinalització de fons i la descapitalització massiva de inversions a Brasil.

First formal evidence of anthropological action on climate change in the Poles

2008-11-02T13:05:00.006+01:00

The Independent echoes on the first formal scientific evidence of anthropological action on climate change in the Poles. Click here to access the note.

It is the first time scientists have been able to prove the link between the temperature changes in both polar regions are down to human activity and it also undermines climate sceptics who believe the warming trend seen in the Arctic in recent decades is part of the climate's natural variability.

The findings contradict the 2007 report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, which said that Antarctica was the only continent where the human impact on the climate had not been observed.

Mercats financers: Un rebot tècnic?

2008-10-30T16:35:00.004+01:00

El futur és una incògnita i les boles de cristall no existeixen, o si existeixen, qualsevol fia els seus diners a la capacitat d'endivinació dels gurús. Ok, ser optimista és un valor, però això no implica que no s'hagi d'avaluar el risc. On està el terra dels mercats? Ningú ho sap del cert. Els indicadors a mig plaç continuen igual: la tendència és baixista, malgrat el rebot de les borses mundials ahir i avui. Els selectius estan clarament per sota de la línea de tendència baixista, i el rebot d'aquests dies, que pot durar encara uns dies més, pot ser perfectament coiuntural i efecte tècnic de la sobrevenda i de la gran volatilitat.

Tot i que la resposta de les autoritats financeres sembla que ha estat prou enèrgica, la recessió global és un fet, i encara els mercats han de dibuixar el nou terra, potser aquest és un primer pas? Encara queden dies per veure-ho, de moment, cautela. Com llegia fa uns dies, normalment les borses reboten amb consistència en forma de W, no en forma de V. No és el cas, encara. Com a petits inversors que busquem un valor raonable a mig termini, aquests rebots a curt plaç sense tendència definida és millor observar-los desde la barrera de la renda fixa, no sigui que al toro se li escapi alguna banya, que se li escaparà.

2008 Nobel Prize in Chemistry

2008-10-30T16:18:00.002+01:00

Has been awarded to Osamu Shimomura, Martin Chalfie and Roger Y. Tsien for their discovery and development of the green fluorescent protein, GFP.

30 min Obama's Commercial on October 29th

2008-10-30T15:21:00.008+01:00

Part I ; Part II ; Part III ; Part IV

Quemar después de leer, dels Coen

2008-10-19T23:31:00.002+02:00

Una amalgama de casualitats dibuixen la trama intel·ligent i descarada d'aquesta radiografia social de la societat americana. I potser, per extensió, l'europea, o cada cop més. Les relacions es miren amb la perspectiva desde la que un economista faria un cop d'ull a un compte de resultats, i apareixen contradiccions, enganys, traicions i, sobretot, confusió. I manca d'autenticitat per arreu. Els personatges són extremadament saxons, ténen aquell punt d'extrem individualista cultural, potser dut a un extrem, en el que la solidaritat ha desaparegut gairebé totalment. Una trama absurda fa aflorar la pròpia tonteria que ens serveix per motivació per passar el dia, el mes o l'any, fent-nos oblidar que el més important pot perfectament ser el que no es veu o s'explica poc o malament. Potser per evitar alliçonar moralment, allò que és important i no es veu, a la peli tampoc. En qualsevol cas, un teatre de l'absurd divertit, fet amb gràcia i una bona dosi de lucidesa.

La crisi NINJA

2008-10-15T23:41:00.005+02:00

Brutal explicació de la crisi al blog de l'antic professor de l'IESE, Leopoldo Abadia, amb bateig inclòs: La Crisi Ninja, No Income, No Job and Assets .

Corea del nord, el darrer reducte stalinnista

2008-10-13T22:42:00.007+02:00

Corea del Nord és el darrer reducte stalinnista. Una hipotètica unificació amb Corea del Sud és impossible: Per la banda Nord-coreana se n'han fet de massa grosses i hi hauria repressàlies, és més fàcil mantenir la propaganda de la dictadura fins que es pugui. Per la banda dels Sud-coreans, hauríen d'actuar seguint el model alemany, això vol dir suportar econòmicament ells el desenvolupament dels veins del nord.
Un bon reportatge del 30 minuts: Corea del nord, la gran il·lusió .

De quan un rebot del 10% no indica (encara) canvi de tendència

2008-10-13T19:45:00.009+02:00

La pujada de les borses avui és espectacular. Els motius són varis, primer, el plà que va presentar ahir Sarkozy, segon, ja fa uns pocs dies que no apareix cap entitat financera que s'enfonsa, tercer, un rebot tècnic normal en una caiguda vertical sense respectar suports, i quart, aquesta setmana hi ha venciment de derivats.

Que estadísticament impliqui un canvi de tendència, com sembla que molta gent s'està creient, ja és una altra història. Fins els 10200 punts de l'Íbex, qualsevol rebot no té significació estadística com a un possible canvi de tendència, en aquest moment, i ha de pujar més encara, fins els 10650 punts, per a que començi a berallar-se amb suports en sentit ascendent a curt i mig termini.

Dimecres es començaran a veure els mecanismes d'aplicació del plà, el mercat n'haurà de respondre, i divendres hi ha venciment de derivats. De moment, la tendència de las borses, incloent el que han pujat avui, és baixista en tots els plaços.

Sarkozy i el plà de l'Eurozona

2008-10-12T21:30:00.006+02:00

La reunió d'avui de l'Eurozona ha estat important i gairebé diria que sorprenent. Sorprenent, i no per la necessitat d'una acció unitària d'aquest estil per mirar de retornar una mínima confiança als mercats de diners, sinó per la sensació de lideratge que ha aportat sota la presidència francesa. Difícilment hauria hagut una resposta d'aquest estil si la presidència de torn de la UE no hagués caigut sobre un personatge tan carismàtic com Sarzoky. Però la història la fa la circumstància i els grans personatges, els grans líders, i Sarkozy, amb tots els seus defectes, ho és. Si la UE, durant anys, ha donat una imatge tova, de manca de decisió, de lentitut en la presa de decisions, Sarkozy s'ha encarregat de determinar el que espero sigui una manera diferent, més decisiva, menys vacil·lant, en la presa de decisions al màxim nivell.

Amb tot, l'acord d'avui no implica el final de la crisi, ni el seu apaigament, sinó que intenta posar els mecanismes per a la seva solució a mig plaç. A grans trets: el problema actual a curt termini és de liquiditat, cal que circuli diner en el mercat per re-establir el crèdit i que tot funcioni de nou. I els governs aportaran la liquiditat en la manera que correspongui a la situació particular de cada país de l'eurozona. En el cas espanyol, per exemple, el govern presta uns diners al sistema financer, una liquiditat que ha de ser retornable amb el seu corresponent recàrrec en interesos, com si d'una inversió financera es tractés. En el cas britànic, l'altre extrem, el govern entra en l'accionariat dels bancs aportant diners, guanyant, a mig plaç, prou beneficis com per recuperar la inversió i retirar-se'n. El cas espanyol es beneficia d'una previsió normativa derivada d'anteriors crisi que fan que sigui més difícil que els sistema financer entri en crisi tan ràpidament com la resta de països, tot i que lògicament si això s'agravés també cauria.

Cal tenir en compte que la crisi és fonamentalment de liquiditat, i ho és a nivell global. Ningú pot prestar diners a ningú. Europa sola no pot eliminar el problema, però si pot posar una primera pedra. El plà Paulson als US, o millor, el que ha resultat de l'evolució en el congrés del plà Paulson, a banda de trencar amb els vells conceptes del capitalisme americà, és ja una resposta d'aquest mateix estil, una manera d'aportar liquiditat al sistema financer per evitar un col·lapse. I sempre seguint el mateix patró, basat en aquests dos eixos:
i. Afavorir el crèdit a emprenedors i famílies,
ii. Afavorir el prèstec interbancari.

Així, el FMI, els US i EU actuen amb certa coordinació amb plans integrals, o gairebé integrals, per tal de modificar les condicions de crèdit a curt termini. Això implica un canvi brutal, una revolució financera que no crec que tingui precedents a aquest nivell. Hauran de canviar fins i tot lleis i normatives de inversió i posa de manifest la necessitat d'una resposta global a un problema global.

No es tracta de si s'ha de posar diners al sistema o de si els governs, és a dir, els contribuents, són els que l'han de posar. Aquesta discusió tindria sentit si cada país hagués anat pel seu compte. El problema al que ara que es busca la solució no és la sortida de la crisi a nivell del país, sinó una recuperació del sistema financer mundial. S'interpreta que sense capacitat de crèdit als països més rics, els països emergents no poden respondre a les seves pròpies necessitats de creixement (per caiguda de demanda de materies primeres i productes bàsics), fet que comportaria a mig plaç el col·lapse no ja financer, sinó econòmic. El teixit industrial, avui, no pot viure sense l'aportació dels països emergents, d'igual manera que els països emergents creixen a expenses de la demanda dels països rics, és a dir, el seu creixement és depenent de la capacitat creditícia no seva, sinó dels països rics. Penseu que el mercat financer és, amb molt, el que més ha crescut en els darrers anys a nivell global. No hi ha cap altra tipus de generació de riquesa comparable.

Com a exemple del risc d'una no intervenció o una intervenció poc ferma tenim el cas de Japó. L'economia japonesa fa anys que està estancada, o gairebé, degut a que, en el seu moment, el govern nipó va decidir no intervenir en el mercat financer japonés en la crisi dels noranta. Desde llavors el creixement japonés és molt baix, la seva moneda està extremadament devaluada i no aixequen cap. Això és el que s'intenta evitar amb l'acció comuna: fer que la recuperació sigui el més ràpida possible, fer aparèixer quan abans millor el final del túnel per mirar de remuntar. Ara ja es tracta de decidir si remuntarem en 10-15 anys (no acció, o acció no coordinada a nivell global) però no correm el risc de descapitalitzar-nos (opció japonesa), o decidir iniciar la remuntada en uns mesos, un any, introduint diners dels contribuents en el mercat financer, amb el risc de descapitalitzar-nos parcialment.

Però aquest risc ès farà pagar. Com a mínim en termes de canvi en l'estructura bàsica del sistema financer en quan al poder dels organismes. També implicarà canvis notables a nivell polític, tant als US com a UE, que poden ser molt importants i que dependrà també de com es jugui la partida internacional (hi ha altres actors, com ara Rússia, Iran, etc). D'entrada, la Banca de Inversió, que només existia als US, ha desaparegut definitivament i forma part de la història financera del capitalisme.

Origine, de Sidi Larbi Cherkaoui

2008-10-12T01:15:00.005+02:00

Origine, el trailer.

Posa als quatre elements el títol que vulguis. Terra, Aigua, Aire i Foc. Nord, Sud, Est i Oest. Contes d'Islàndia, tecnologia japonesa, consumisme americà i sol africà. I dona'ls la forma de la finalitat - una nina de fusta, una maleta, un llaüd i una mirada comuna -, i posem per cas que aquesta finalitat sigui l'expressió de la diferència, amalgamada en gestos, en moviments frenètics, desesperació i pausa, mirada i tornar-hi.

I en un instant, una veu de dona escandinava s'entrellaça amb una veu de dóna àrab a ritme de percusió safardí. I uns ballarins dónen forma única a la diferència. Que siguin de races diferents, diferents els cabells, les pells, les formes, els llenguatges i els ritmes és només una circumstància. Com potser no és altra cosa que circumstància l'abisme que separa el passat del futur inmediat, sigui la mirada que ens atisba abans del somriure, l'ombra que dóna pas a la nova llum, o l'absència.

Globalization and the development of underdevelopment of the third world

2008-10-11T01:10:00.008+02:00

Here is a link of a relatively old paper from the Journal of Third World Studies: Globalization and the development of underdevelopment of the third world.

Now that all eyes are put on Stock Markets makes sense to me thinking that the meaning of the Global World wasn`t so good, was quite partial actually, uncomplete and, quite dirt. A better global world must be possible and the current crisis a new oportunity to try.

Tiro en la Cabeza, de Jaime Rosales

2008-10-10T11:58:00.004+02:00

Normalment no escric sobre pelis que no m'agraden, performances, concerts o espectacles que no em satisfan, llibres que no m'influeixen en positiu, simplement perquè oblido ràpid i no em motiva donar-hi la volta de més que això em demana, però em ve de gust criticar aquesta peli, potser per la seva pretenciositat no reeixida. Tiro en la cabeza s'ha presentat al darrer festival de San sebastián i ha tingut admiradors i detractors. Amb aquest entrant semblava una peli d'aquelles que cal anar a veure. Però no, no cal.

Anem a pams. La temàtica és bona: la vida d'un etarra al detall, el seu comportament de persona ben normal, la seva quotidianitat exasperant. Simplement, que de tant en tant, odia, mata i busca raons en fer-ho. Fins aquí un bon material argumental.

Però Rosales, no em facis estar una hora i mitja en una peli en la que no es pronuncia ni una paraula un vespre entre setmana, tio, que són les dotze de la nit, demà vaig a treballar i m'adormo! Ok. La fotografia és bona, la cadència i el ritme no són dissonants. Però et perds la dimensió del llenguatge, l'envolvent de la paraula. No cal confondre, ja ho sé, no dir res amb no tenir res a dir, í més quan mostres molt amb imatges, però... si tens a dir, perquè no li fots més canya i ho dius, simplement, dóna la dimensió del sò, de l'argument, de la paraula, de la discusió. Sí, s'endivina una part, però falta profunditat en el missatge de la imatge sense paraula. Falta, falta...

The importance of understanding organizational culture

2008-10-08T15:45:00.004+02:00

Some tips on the understanding of the organization culture and how having an influence on it.

El niño del pijama de rayas, la peli

2008-10-05T16:30:00.005+02:00

Els que admirem no són tan perfectes, els ídols del pedestal tots ténen un defecte de fàbrica que si et poses a buscar-lo acabaràs trobant. L'espai en el que vivim resulta que no és un jardí de joc, que a a la realitat no hi ha fetills de protecció al dolor, si esculls mostrar la cara al dia.

De nou el descobriment, el de la decepció, el de l'amistat, el de l'engany, el de la paraula, el de la traició i el dels propis valors que es forgen en un entorn de duresa extrema, que dóna més sensibilitat, encara, a l'argument. Una molt bona peli.

Enantioselective Organocatalytic Transfer Hydrogenation

2008-10-03T16:28:00.006+02:00

Molecular H or an hydride donor, in conjunction with a chiral metal catalyst system, is the usual strategy for asymmetric catalysis. in nature, however, C-H stereogenic centers are not created this way but by biochemical processes controlled by enzymes (NADH type) and hydride reduction cofactors. This review discusses the advent of a transfer hydrogenation alternative in which small molecule oranocatalysts are used instead of enzymes/cofactor or metall/ligand systems. They call it EOTH (Enantioselective Organocatalytic Transfer Hydrogenation) and it seems to be very promising in some cases. Acc.Chem.Res., 2007, 40, 1327

Heavenly Sword

2008-10-01T23:21:00.003+02:00

http://www.heavenlysword.com/
Una bella heroïna rebutjada pel seu clan per la seva circumstància personal, una circumstància que, juntament amb les habilitats que en deriven, serà necessària per salvar el clan en un moment de crisi. La giravolta argumental clàssica de les històries de rol de lluita, simple però eternament efectiva. Sí, ja sé, un pur simulador de combat, però... com ens agrada... En el fons, o no tan en el fons, som tan romàntics, tan... bàsics.

La resposta de Wall Street al No al plà Paulson

2008-09-30T23:20:00.009+02:00

Per fer-nos una idea, la borsa de New York ha perdut en un dia (29/09/2008) 1.2 bilions, gairebé el doble del que el plà Paulson proposava injectar, 0.7 bilions... I en el que va d'any ha perdut 4.2 bilions. I el terra és encara una visió difosa allà abaix...

No pretenc trencar una llança per un plà esquifit, ja no en la quantia, a mi aquestes xifres em maregen, sinó en el concepte: són diners provinents dels impostos que passarien, si s'hagués aprovat tal qual, a engreixar el mecanisme financer actual, sense massa garantia de que servís per alguna cosa més que per mitigar pèrdues dels grans especuladors.

Però el congrés nord americà té coses bones: cada congressista defèn els interessos d'un grup de votants i a setmanes vista de les eleccions cadascún d'ells està obligat a defensar aquests interessos de grup per no perdre l'ascó. Per sobre de la disciplina de partit la que estem habituats a Europa prevaleix l'obligació a defensar els interessos particulars del grup de pressió que et suporta. M'agrada més.

En conclusió, el congrés demana garanties de que una quantitat de diners enorme -l' equivalent al cost de la guerra de Iraq, per cert, provinent també dels imposots -, serveixi per alguna cosa. Una garantia que, de moment, no hi és. Mentrestant, els US cauen en picat econòmicament i amb ell els mercats financers mundials: la borsa de Brasil ha hagut de tancar abans d'hora per evitar pèrdues que superaven el 10% (en un dia!).

I encara sort que el petroli ha baixat (conseqüència de la previsió de ralentització econòmica de la economia global: menys previsió de consum industrial).

El dolar ha de baixar en el curt termini, per minimitzar els efectes d'una capacitat nula de crèdit, potser obligant als països emergents (Xina) a descapitalitzar-se, enfonsant encara més l'economia nord-americana, fet que pot significar, a mig termini, que l'Euro ocupi un lloc preponderant com a divisa de intercanvi. Serà un equilibri complicat que implicarà una partida d'escacs a moltes bandes durant l'hivern.

Veurem, però tot això em sembla increïble: estem assistint a una revolució que pot significar un canvi tan gran en el concepte econòmic i financer que em costa d'imaginar. Com entendre un món on el crèdit sigui pràcticament nul durant els propers mesos o, fins i tot, anys? Us imagineu que no et deixin diners al banc per muntar una botiga, o un taller, o per comprar el camión o la furgoneta, o el cotxe? o que no puguis tirar de targeta per arribar a final de mes sense haver de canviar l'estil de vida? doncs això és a la porta, i truca insistentment... Prohibit endeutar-se, prohibit hipotecar-se. I per tant, diner que no circularà i estancament econòmic. I com que la inflació és alta els bancs centrals estan fora de joc (estanflació: inflació alta + estancament econòmic derivat del baix consum), sense mecanismes reals de intervenció a no ser que canviin radicalment les regles del joc econòmic i financer.

Mentrestant, les borses mundials en caiguda lliure, excepte les del sud-est asiàtic, que han aguantat el temporal... de moment. Potser perquè demà es festiu a la Xina i han avançat un rebot que només pot ser temporal.

Em ve al cap la cançó de REM: is the end of the world as we know it... Potser ara sí.

The era of American dominance is over?

2008-09-29T23:10:00.003+02:00

Once in a century rip-off
The Real News, 26/09/2008

A shattering moment in America's fall from power
The global financial crisis will see the US falter in the same way the Soviet Union did when the Berlin Wall came down.
Guardian, 28/09/2008

The end of free market fundamentalism
The Real news, 29/09/2008

Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen

2008-09-27T01:40:00.008+02:00

La taca sobre el fons marca el sentit del quadre. L'amplitut, el joc de colors, el sentit de la traça.
La melodia només pot acompanyar el silenci. La precisió del dit sobre la corda dóna el sentit a la guitarra i dibuixa el corriol en la nit.
No és el gust per la paraula, sinó l'empremta que deixa la frase, sigui parlada o bé esperada i callada.
No és l'embriagadesa que ens provoca el vi, sinó el gust orgànic en ressonància amb el temps personal.

No és ni tan sols el camí, ni amb qui fas aquella part. És la nitidesa de les emocions, la taca, la precisió sobre la corda, el glop adequat. Ni el risc, ni guanyar, ni perdre, ni conservar. És l'empremta que deixes i reps, el regal, el compromís amb un mateix i el temps que tenim, o ens queda. És la negació de la por, canviar-la per somriure, i treure la xarxa, mirar avall i saltar igualment, buscant els braços del trapecista, mirant, en el vol, i veure que no hi ha res, abaix, però llançar-te igual. Confiar. L'actitut, la proesa, el buscar en els ulls de qui t'espera, tensant els braços, aquella dignitat que té l'instant. Cada instant.

No sóc especialment addicte a en Woody Allen, però aquesta peli és excel·lent. Destaco la caracterització emocional dels personatges - animals emocionals sempre en la frontera del descobriment - i l'habilitat en la combinatòria de les emocions, riques, deliciosament netes, precises com el pols del pintor, els dits del músic, l'art del mestre enòleg o el pas dels dies.

Capitalitzem els guanys, socialitzem les pèrdues... globalment

2008-09-20T12:38:00.007+02:00

L'administració Bush ha pres decisions intervencionistes per tal d'evitar el col·lapse del sistema financer, d'una manera que recorda a les fetes en el crack del 29. Aquesta decisió implica de fons que els guanys del negoci se'l queden uns pocs, quan va bé, mentres que les pèrdues recauen en els contribuents. Es capitalitzen els guanys, es socialitzen les pèrdues. Bona cintura.

Però no totes les banques han rebut el mateix favor: Lehman Brothers no ha rebut la intervenció del govern i semblava condemnada a desaparèixer... fins que Barclays annuncia la seva voluntat de comprar-la.

Una nova expressió de la globalització? Un banc americà comprat amb diner britànic? Si la entitat fa fallida i la situació general fos similar a, per exemple, la de Merryl Linch, el govern americà posaria diners dels seus contribuents en salvar un banc de capital essencialment britànic?

La internacionalització de la banca és un fet. Invertia (el grup inversor de La Caixa), per citar un exemple, té percentatges en entitats financeres a diferents punts del planeta, i aquesta és la regla general. El flux dels diners es difumina per la opinió pública. Però això és diferent: És una de les grans de Wall Street, amb bandera americana i amb capacitat de crear lobbys un cop la recuperació sigui un fet.

La forma de ressolució - temporal - d'aquesta crisi, actuacions com la de Barclay's per Lehman, les respostes dels mercats a accions anti-capitalistes (intervenció governamental dels mercats financers) pot sentar unes noves bases per un nou concepte de l'economia i les finances global? Els diners extra invertits pel contribuent, han de continuar, un cop retornem a la normalitat, a les butxaques dels brokers financers o han de retornar al contribuent? En cas que Barclays entri en crisi i el govern britànic la intervingui, en reflotar-la retornarà els diners al contribuent? De quin país?

Nou increment de temperatures promig a l'hemisferi nord

2008-09-19T22:32:00.004+02:00

L'escalfament global continua avançant sense aturador, Tot i que al sud-est asiàtic les temperatures promig han baixat en els darrers mesos a l'hemisferi nord la tendència continua essent la contrària.

Global average temperatures, dades extretes de The Daily Green.

"Mañana en la Batalla Piensa en mí...

2008-09-18T00:06:00.005+02:00

... y caiga tu espada sin filo: desespera y muere." Javier Marías.

Se llena de blanco, la luna, en la encrucijada de setiembre,
Busca su sitio, el reposo, en la punta de la estrella,
El humo del cigarrillo sigue la estela de Blake.

Hoy la batalla perdida, el olvido de la batalla ganada,
Para mañana la espalda, negra, del tiempo, la batalla vencida.
Desesperación y muerte empuñando esta espada,
Espada sin filo, ante el silencio apostado de la indiferencia.

La por s'apodera dels mercats financers

2008-09-15T23:07:00.003+02:00

No només Lehman Bros. i Merryl Lynch, dues financeres privades enormes, han caigut aquest cap de setmana. AIG, la gegant asseguradora americana, s'ha desplomat a borsa, i sembla que necessita un fort prèstec per sortir-se'n. Ja serà el segon. Leegeix els detalls aquí.

Aquesta notícia és encara més important que el deshauci de Lehman, ja que implica que les dimensions de la crisi poden estar encara per sortir per moltes empreses relacionades amb el finançament i assegurament del sector financer: només s'audita fora de plaç els comptes d'una empresa no quan demana un prèstec. La por s'ha apoderat dels mercats, i les empreses del Dow Jones relacionades amb el sector financer han perdut entre un 15 i un 25%, la major caiguda des dels atemptats a les torres bassones.

Fa basarda, si el govern hi posa els diners, ho pagarà el contribuent - per cert, s'ha acabat la campanya perls republicans, ara Obama té molts més números -, si no n'hi posa el sistema pot començar a fer aigües. Queda clar que faran falta canvis estructurals importants, però... en el present, té prou liquidesa la Fed com per aturar aquest temporal financer? La caiguda d'avui al Dow Jones sembla reflexar aquest mateix interrogant entre els inversors. La resposta no s'ha de fer esperar...

Anatomy of Love, Helen Fisher

2008-09-15T00:09:00.008+02:00

L'amor arriba com una escomesa irrefutable, ens embogeig, s'acomoda i, finalment deixa espai a una nova necessitat. El període de temps del procés no és casual i una sèrie de mecanismes neuroquímics el defineixen. Aquest és el primer volum d'una sèrie on la Dra. Fisher fa didàctica de l'antropologia i neuroquímica de les emocions. Potser perquè he llegit la sèrie en ordre cronològicament invers trobo que aquest és el més fluix en la part de la neuroquímica i el més extens en la part antropològica. És una lectura lleugera, amb incursions molt didàctiques a alguns neuropèptids (sempre és interessant una lectura que introdueixi termes científics en la resta de la societat). En qualsevol cas una lectura diferent a la que estic habituat i que recomano amb gust a tot aquell que tingui ganes de preguntar-se perquè ens enamorem, quins objectius - no sempre conscients però sempre - vitals hi ha darrera de les emocions i quines molècules hi ha involucrades en els mecanismes pels que sentim.

Ossètia, Geòrgia i el que queda de la guerra freda

2008-09-14T13:35:00.000+02:00

En la invasió rusa d'Ossetia i la resposta amenaçant d'occident hi ha, com sempre, un seguit de grisos que fan que no sigui tan senzill determinar quina de les parts té raó. Des dels medis occidentals ens han venut una invasió rusa a un país sobirà, un fet que no té sentit des del punt de vista del dret internacional. S'assenyala però, pels medis més seriosos, que Ossetia, igual que altres regions de la perifèria russa, no té una diferenciació ètnica tan clarament diferenciada com perquè els conflictes no hagin d'aparèixer. Però una revolta ètnica sempre té un iniciador, una causa d'ignició que normalment és provocada. De vegades una crisi econòmica local d'embergadura, de vegades una instigació per part d'un tercer. O la suma de les dues opcions.

Noam Chomsky, en un article ( Towards a Second Cold War?) d'aquesta setmana al Counterpounch, concreta dues components instigadores. Per una banda, el control de les conduccions de derivats del petroli de l'Azerbaijan i Àsia Central. Georgia va ser el corredor escollit per Clinton per evitar Rússia i l'Iran, convertint-se en una zona estratègica d'abastiment a occident, i així la zona es va militaritzar fortament. La segona raó de Chomsky, és la expansió de la zde influència de l'OTAN cap a l'Est, que ha anat sembrant de ressentiment anti-OTAN la opinió pública russa.

Els dos aspectes són importants, no només el primer. Al final de la guerra freda, la unió alemana i la incorporació de la banda est del mur de Berlín a l'OTAN duia implicit el pacte diplomàtic que l'OTAN no s'extendria a l'est. En l'època de Clinton això va abandonar-se, i a la pràctica, els USA van prendre una actitut prepotent geoestratègica, aprofitant la feblesa russa del moment. L'única manera de negociar en aquest context, sembla, és mantenir posicions de poder. Qui les perd, perd la capacitat d'arribar a pactes i és engolit per l'altre. De fet, estem vivint un dels problemes no tancats - o tancats en fals - que cuegen de la guerra freda.

Algú pot imaginar un re-armament important del carib revolucionari, a les portes dels USA, i promogut per Rússia, sense que hi hagi resposta americana en algún moment, d'alguna manera?

Per Chomsky, però, una nova guerra freda és una alternativa que no interessa a ningú. És un simple joc estratègic, una presa de posicions per una negociació a nivell global. Les amenaces no han de passar d'aquí, i la raó és simplement, que una escalada de la situació seria absolutament insostenible per cap de les parts, ni per la humanitat en general.

Una cosa sembla clara, però: la diplomàcia russa és clàrament inferior a l'occidental - viatges de Sarkozy i Condoleza Rice inclosos-, igual que ho és la seva capacitat de influència i propaganda en l'entorn europeu. Donar per suposat que la UE és aliat incondicional de USA, donada la composició actual de la UE no hauria de donar-se per garantit de forma indefinida.

Íbex 35, situació tècnica crucial

2008-09-12T14:05:00.000+02:00

Anàlisi tècnica de l'Íbex 35:(Íbex 35, al borde del precipicio, Íbex 35: análisis a corto, medio y largo plazo, ¿Qué ha cambiado en el Íbex?) El selectiu està prop de mínims anuals, rondant el suport dels 11000 punts. Possible rebot tècnic avui divendres que la presssió baixista no deixaria mantenir. Indecisió en la formació d'un nou terra. El mercat no té tendència i la pressió baixista és alta. No hi ha rebot significatiu si no supera a l'alça els 12000.

Preu del petroli a la baixa. Inflació en països emergents

2008-09-12T09:18:00.006+02:00

Segons publica Finanzas.com (La inflación alcanza a los mercados emergentes), els països del BRIC (Brasil, Rússia, India i Xina) continuen tenint previsions de creixement prou altes, tot i que la seva inflació és també altíssima (8% a Xina, respecte un creixement del 9%).

Els autors de l'article creuen que hi ha una relació entre la caiguda del preu del cru amb el fet que les autoritats xineses estan treient les ajudes per la compra de gasolines, de manera que el ciutadà i l'empresari han de soportar paulatinament els costos dels carburants. La pujada de preus que rep el consumidor xinès frena la demanda, repercutint sobre el preu de mercat del cru.

Anna i el camí de la cabana del bosc

2008-09-11T21:08:00.005+02:00

Actua com si de tu depengués el destí de l'univers i, quan miris enrera, no donis importància al fet d'haver-lo canviat o no - Proverbi xinès

El camí desapareix en creuar-se amb el curs d'un rierol estacional. A l'altra costat una descoratjadora proliferació de falgueres, bardisses i matolls. El GPS ens diu que no ens hem pas equivocat, el camí segueix per aquí. Remuntem el rierol, ajudant-nos de les mans, remuntant les pedres quan cal, mirant d'evitar el fangueix acumulat, vestigi de la darrera tempesta.

- Pare, segur que anem bé per aquí? No ens estem desviant molt?
- Sí, ja ho sé, però hem de remuntar el curs del rierol fins la carena, allà trobarem la pista forestal....
- Si no arribem a dalt aviat... no sé si aguantaré...
- I tant que aguantarás, ets més forta del que tu mateixa et penses. Sóc jo el que quedará ben baldat...

Riem, pensant en les agulletes de demà. I té raó, ho sé, ho acabarem trobant, localitzarem la cabana la geo-referenciarem al GPS i haurem fet la feina. Però necessito sentir-lo parlar amb aquesta seguretat, després ja de cinc hores caminant per corriols que sembla que no hagin trepitjant altres humans tret de caçadors de senglars i algún boletaire massa optimista o amb el dia aventurer.

Arribem a la pista per fi, la remuntem, baixem per l'altre costat de la muntanya i ens introduïm en un mar d'alzines. Al cap d'una estona veiem una figuera enorme envoltada de faigs: el canvi de vegetació és una de les possibles pistes esperades. Ben aprop veiem les feixes, algunes encara dretes, aguantant el que fa un quart de segle havien estat uns quants metres quadrats conreables, a força de braç i cops d'esquena guanyats al pendent. Tot seguit la que havia estat la casa peiral, avui una cabana derruïda, construïda a pes, còdol sobre còdol, recolçada sobre una roca inmensa, de tall vertical, que fa de paret de fons. Les pedres que aguantaven les finestres ja no hi són, i les parets han cedit al seu propi pas i al dels segles. Em situo a la porta i marco la posició al satèl·lit. Feina feta.

De tornada no puc deixar d'imaginar la vida en la casa que deixem enrera, fa més de dos-cents anys. Segurament hi vivia la família sencera, les tres generacions més alguna de les parelles que amb el temps es devien anar formant, possiblement amb veïns propers o de la zona. Una vida dura, sotmesa a les inclemències del temps, de lluita i de sacrifici, sense hores extra ni massa dissabtes al vespre, ni platja ni vacances, ni wifi ni tele. Ho comento en veu alta.

- Sí, Anna, no havien pas de tenir gaires luxes...

Assenteixo. Quelcom en les nostres mirades ens diu que allò no està tan lluny, que hem conegut gent així, que fins fa no tant de temps encara n'hi havia pels voltants dels pobles aïllats.

- Però, fixa't nena que un de cada quatre nens neix pobre, avui, a les nostres ciutats i pobles, amb tele, annuncis i cotxes a voltant, amb ben poques opcions si t'ho pares a pensar... El progrés no té perquè ser bo per tothom, o no té una sola cara... la vida és complicada.

Torna a somriure, em mira amb ulls cristallins, verds, esplèndids des de la seva vellesa ja encetada, sembla que em vulguin abraçar, gairebé el sento. Somric jo també. Tornem.

Borses europees: canvi de tendència en busca d'un nou terra

2008-09-05T22:31:00.006+02:00

Les pèrdues de l'Íbex 35 (igual pel selectiu europeu) han dut l'índex a perforar el feble suport dels 11200 punts amb un tancament en baixada, indicant probablement que en el curt termini l'índex ha de buscar el suport dels 10900, en principi la següent base sòlida en el camí de baixada. El més preocupament és l'alt volum de negociació, que indica que la tendència baixista és molt clara, que el 6% perdut en dos dies és fiable tècnicament, i possiblement vagi més enllà de la volatilitat que ha caracteritzat el selectiu durant els mesos de juliol i agost. Si els més optimistes pensaven que l'assoliment dels 12000 punts a inicis de setembre significaria un principi de canvi de tendència i un nou terra, ara ja no pot ser així, i cal plantejar-se que el terra està, com a molt amunt, als 10900. I dic com a molt perquè, tot i que tècnicament el suport és fort, les previsions de creixiement entre mig any i un any vista són extremadament negatives.

Des d'un punt de vista tècnic, la figura de multiples veles en el rang lateral amb poc volum de l'estiu trenca la tendència alcista bruscament prop del suport dels 12000, dibuixant la figura que els experts anomenen de Doji Evening Star, que és un indicador de canvi de tendència quan està prop d'un punt de inflexió (màxim o mínim). En ser prop de màxims i amb fort volum és molt clara la reanudació de la fase baixista a la cerca del proper suport ferm. I ha estat força violenta (6% en dos dies i això amb preus de petroli perforant mínims relatius i l'euro depreciant-se davant del dolar, indicadors que confirmen que la tendència baixista és extremadament forta i difícilment s'aturarà aquí).

La pregunta de l'optimista fa tres dies era fins a on arribaria l'Íbex a final d'any, suposant que assolís el suport del 12000. El plantejamen ara és diferent, els 1200o seran l'objectiu, i el que no està clar, encara, és on està el terra.

La conclusió és clara: encara no s'ha d'entrar en la renda variable, ni tan sols per aprofitar el rush de final d'any fins que no es vegi una mica més clar on està el terra. La primera oportunitat pot estar en els 10900, el dubte llavors serà si els podrà aguantar o aquesta serà una parada tècnica més en aquest declivi o hem de buscar els 10600, que és el següent suport tècnic rellevant. Torna a ser l'hora d'estar pendents.

No puc evitar comentar que m'en faig creus... Aquest comportament en les borses idica que el propers primavera i estiu seran extremadament crus, econòmicament parlant, ja que és llavors quan es notaran els efectes d'aquest nou canvi de tendència en l'economia real, quan la gent de carrer notarem plènament els efectes de la crisi. Això vol dir que els màxims d'atur i els mínims en les perspectives de creixement a curt termini són encara a molts mesos vista, que la crisi és més crua encara del que semblava possible i la recuperació encara trigarà força en arribar. I amb aquesta perspectiva partim, quan l'atur ja està prop del 12% i el diner barat ja no existeix. La perspectiva sobre l'efecte social a mig any vista és molt negativa.

Amb tot, hi ha un punt d'esperança: els indicadors de volatilitat són molt elevats, indicant que hi pot haver una recuperació ràpida en tocar qualsevol dels suports rellevants (10900 o 10600), que, si es complís durant el 2008 i rebotés per sobre dels 12000 indicaria que la economia té possibilitats de recuperació relativament ràpida a partir de la tardor del 2009. En tot cas, difícilment ens portaria a mig plaç als nivells que teniem a finals del 2007.

A reminder on the basicity of enaminates

2008-09-05T22:14:00.001+02:00

An alkyl side-chain on an alfa or gamma-carbon of a N-heterocycle is subject to varying degrees of stabilisation by interaction with the ring. The resulting aninon (an enaminate) is stabilized in much the same way as a conjugated enolate. The most favourable situation is the alfa or gamma-carbon of a pyridine. The pKa data available ( 34 for a 2-methylpyridine, 27.5 for a 4-methylquinoline) show that the acidity is not so far from typical ketone alfa-deprotonation (pKa about 20).

A very attractive reactivity option consist on a prior electrophilic addition to the nitrogen, which acidifies further the side-chain H and enhances formation of enaminate and its nucleophilia. For a nice example see Chem.Lett., 1984, 1591.

Some Lithium metallation generalities on 5- and 6-membered heterocycles

2008-09-04T22:55:00.000+02:00

5-membered heterocycles

Due to the inductive effect of the heteroatom (which makes alfa-H more acidic), most of five-membered heterocycles undergo alfa-lithiation. In general, H-acidity determines selectivity. The exception is the 5 member S-heterocycle: one should expect alfa position of a furan would be more prevalent when competing for the same position in a thiophene analogue. But this is not the case. This “anomaly” is often explained in part because of the higher polarisability of sulphur, which allows a more efficient charge distribution.

In pyrroles, lithiation is complicated by the presence of a much more acidic H on N. As a consequence, a protecting group is often required (tipically Boc, which allows alfa-lithiation while easily hidrolized. Boc also withdraws electron density, thus acidifying the alfa-nitrogen further, and also provides chelation assistance for the alfa-lithiation).

Llithiation at hetero-ring positions other than alfa-position is challenging. It can be achieved via halogen exchange, but at very low temperatures to prevent equilibration with the more stable 2-lithiated heterocycle.

1,3-azoles lithiate very readily at C2.

For imidazoles, the usual protecting group is SEM (trimethylsilylethoxymethyl).

1,2-azoles (pyrazoles) lithiate at C5 (the pyrrole-like alfa-position).

If the temperature is allowed to rise, hetero-ring cleavage can occur, especially in beta-lithiated five-membered systems. The heteroatom can act as a leaving group.

Other effects:

When strong bases are used, as TMEDA (N,N,N’,N’-tetramehylethylenediamine) can result in dimetallation.

The impact of directing grups can be dramatic and there’re two general categories according to the effect: (1) Those which able coordination to lithium, and (2) electronic effects. In the first case, the thiophene-2-carboxylic acid reaction with n-BuLi in THF at -78ºC doesn’t yield the normal alfa-lithiation but beta-lithiation due to the effect of the nucleophilic carboxylate moiety, but if the reaction is performed with a lithium amide, as LDA, which is more weakly coordinating, the main product is the alfa-substituted.

6-membered heterocycles

In contrast with the selective lithiation of 5-membered heterocycles, the direct metallation of pyridine is difficult and complex. In general, the main problem with 6-membered heterocycles is to overcome the nucleophilic addition/substitution by the lithium reagent. Then, they need using strong base combination, as n-butillithium/potassium t-butoxide.

In non-polar solvents kinetic 2-metallation predominates, but in more polar solvents or under equilibrated conditions 4-isomer is the major product (alfa and gamma position are more acidic than beta). Of these two options, the anion in gamma position is the most stable (since in the alfa position there is a more unfavourable repulsion between the coplanar nitrogen lone pair and the charge). Accordingly, pyridine can be selectively lithiated at C2 when the lone pair is tied up as a complex with boron trifluoride.

Pure lithio-pyridines can be prepared by halogen exchange at low temperature.

Quinolines react like pyridines, but are more susceptible to nucleophilic addition. This also happens with pyrimidines. In this later case, susbtituents at 2 and 4 positions add some stability.